Gran Notícia!!!

Sembla ser que els mountain runners del Berguedà s'han animat a tornar a fer la marató de Berga el 2011. Si no hi han canvis, sembla ser que serà el 5 de juny. Una llàstima perquè segurament s'escaurà amb la cursa de les 3 comarques d'Alpens, quin merder!!! ja comencem amb un dilema per l'any que vé. De totes maneres jo no sé si hi podré ser, però que m'agradaria fer-la és ben cert, ja que fa dos anys (l'última vegada que la van fer) van haver d'anul·lar la pujada a la gallina pelada per culpa d'una inesperada nevada.

El què és ben cert, és que ja hi ha molta gent que ho està celebrant!!! Diuen que canvirà una mica la baixada (serà una mica més tècnica), però de moment encara no se sap com quedarà, els organitzadors ens aniran informant més endavant per anar fent boca.

Entreneu fort que Déu ni dó!!!

Cavalls del Vent

Viatge llampec a casa per fer la Cavalls del Vent. Arribem a Oristà a les 23:45 del divendres, a les 07:00 del dissabte marxem cap a Bagà per fer la cursa a les 10:00, a les 04:00 de la nit del dissabte al dimenge tornem a ser a Oristà, dormin i passem un diumenge com tontos, jo coix, m'arrossego... i al vespre cap a Parma on hi arribem a la 01:30 de la nit del diumenge al dilluns per anar a treballar el dilluns... si, ja ho sé aquestes coses no es poden fer amb presses, però quan fa tant temps que ho esperes es fa el què calgui, i a més amb la decepció del Mont Blanc (TDS).

Arribem aquest cop a Bagà per fer la cursa amb la Montse, el Jesús, el Ferran i el Miquel, i mentres anem a recollir els dorsals ens trobem un munt de gent coneguda, tothom vol fer aquesta cursa!!!

No ho entenc, res de nervis i dos dies abans se'm encongia l'estómac tant sols de pensar-hi!!!

A les deu en punt gas i amunt, més de dues hores i mitja de pujada, semblava que no s'acabaria mai. Ens recuperem al refugi de Niu d'Àliga i aquí és on em comencen els problemes de veritat, al cap de deu minuts vull veure i m'en adono que he perdut la cantimplora o com es digui. Si la Montse ja m'ho havia dit que no ho feia bé, però com que sóc una mica marrà i m'agrada portar-li la contraria o faig a la meva manera i m'equivoco, és a dir, no es poden fer canvis d'última hora!!! la Montse em diu que la seva maleta és massa petita per portar-hi tot el què li fa falta i fem un canvi, però jo trec el seu camel bag i a la reixa externa que té la bossa i poso un bidó d'aigua de mig litre. Doncs, a partir d'aquí comença el meu calvari personal, he d'arribar al refugi del serrat de les esposes (unes dues hores), sense aigua i amb una calor bestial... això fa que em vagi menjant l'olla (decideixo que no aniré mai a fer una cursa al desert, jejeje) i cada minut que passa vaig a menys... arribo al serrat de les esposes com puc i molt malament, no sé si mai les havia passat tant magres, em costa un munt recuperar-me, allà hi trobo l'afició que m'ajuda i em dóna una ampolla d'aigua per poder continuar... m'estic quinze o vint minuts allà i sembla que hagin passat dos minuts, però sé que he de marxar i anar-me recuperant de mica en mica. I tant de mica en mica que fins al Prat Aguiló no veig clar que acabaré, allà m'atrapa el Miquel, arriba com un tiro!!! i li dic que ja m'atraparà, jo feia massa estóna que era allà i no el podia esperar (em pelava de fred)... a partir d'aquí vaig fins al final de la cursa amb el Cèsar (un noi de Tona que havíem treballat junts), després d'haver-ho passat tant malament vaig estar de molta sort de trobar-me algú que anés al meu ritme fins al final. Al Lluis Estasen ens atrapa el Miquel que arriba amb un noi d'Aiguafreda i tots dos s'afegeixen amb nosaltres, el Miquel va com una moto i no para de xerrar, jo no sé com s'ho fa. Després del Gresolet el Miquel apreta i em fa suar de valent fins a Sant Martí, allà li dic que tiri que nosaltres ens fa anar molt ràpid, i mai millor dit, ens treu deu minuts pujant als empedrats, quin calvari i això que me'ls coneixia. Ens hi estem cinc minuts i gas, allà fa força fred. Només tenim ganes d'arribar i així ho fem amb menys de dues hores, baixem com un tiro (per nosaltres!!!), quina felicitat... això és "lo más", dic que no hi tornaré mai més (després de 16:31:55 és normal no!)... però no sé perquè ho dic, això no s'ho creu ningú!!!

I la Montse, la Montse és una campiona, es puleix 55 kms, uns 4000 metres de desnivell positiu en poc més de catorze hores i sense entrenar... el què m'empipa més, és que no té mai agulletes, jo m'arrossego i ella tant tranquil•la. A veure si l'acostumo a fer alguna cosa no tant llarga com aquesta més sovint durant l'any, així l'any que vé surt amb la convicció de només acabar!!!

Després de tres dies fotut continuo pensant amb la cursa i crec que és la millor de les millors... recorregut, paisatges, organització, ambient... genial!!!

Eh! Abans d'acabar no em voldria descuidar els que sempre hi són i ens animen: La Gemma, la Laia, la Maria, La Núria, la Laura i el Xavi... i els que comencen: el Roc i la Bruna.

UTMB

De fet anàvem a Chamonix amb el Jesús i el Miquel a fer la TDS de 111 kms i no l'UTMB, però ni jo ni els més de 5000 corredors que hi havien per fer la CCC, TDS o UTMB sabem exactament què va passar, però no es van acabar cap de les tres curses, millor dit, cap de les tres curses va acabar segons els plantejaments inicials.

La culpa la va tenir el mal temps ara bé, els organitzadors no van saber estar a l'altura en el sentit que se'ls va escapar de les mans.

A grans trets puc dir que van anul.lar l'UTMB al km 21 per una esllavissada o potser mal temps (informació que no va facilitar l'organització als corredors), la CCC va ser també parada al km 80 i als corredors de la TDS se'ns va oferir de córrer el recorregut de la CCC el dissabte. Segurament els grans perjudicats segurament són els de l'UTMB, van començar i després els van fer parar per problemes al recorregut. El més greu del cas és que no hi havia cap recorregut alternatiu per la zona... això vol dir poca organització. Els de la TDS, vam ser perjudicats en el sentit de la manca de claredat en el missatge que la organització ens donava. En definitiva, perjudicats tots perquè el que hauria de ser una festa va acabar sent un desengany. Els de la CCC, ja no sé què dir-ne, perquè tampoc queda clar què va passar...

El que sí que tinc clar és que en el nostre cas va passar el següent:

Nosaltres fèiem la TDS la qual començava a les 12 de la nit a Courmayer. A les 21:00 erem a Chamonix per agafar el bus que ens portaria a Courmayer però ja no ens van deixar pujar als busos i l'únic que ens van comunicar, amb un missatge de mòbil, va ser que la sortida es retardava d'almenys tres hores. Allò feia molt mala pinta, i a les 02:15 de la nit ens en vàren enviar un altre que dèia que la sortida seria comuna amb els de l'UTMB a Courmayeur a les 10:00 del matí de l'endemà (dissabte), el recorregut seria Courmayeur-Champex-Chamonix. Poc després vàrem rebre un altre missatge on se'ns comunicava que degut a la repatriació dels corredors de la CCC (ja que la van tallar al km 80) el límit del busos seria de 1000 persones. Això representava un bon merder si tenim en compte que entre els corredors de l'UTMB i la TDS erem 3400... Si no cabies al bus t'havies d'espavilar a creuar el túnel amb els teus propis mitjans... i és clar... pagant de la teva butxaca... això no té cap mena de sentit!

O sigui, alguns dels corredors de la CCC van haver de parar al km 80 (alguns altres ja havien passat el control i per tant van acabar). A la nova cursa plantejada als corredors de la UTMB i TDS s'hi van presentar 1200 corredors. Entre els participants nosaltres no hi erem perquè vàrem decidir de no córrer quan se'ns va comunicar que la sortida s'endarreria, amb uns missatges tant confusos i poc creïbles ens van passar totes les ganes... a part que començant el dissabte al matí se'm fèia tard perquè el dilluns (avui) començava a treballar. El que fa més ràbia és que quan els organitzadors ens van enviar el missatge fent-nos saber que la sortida (a les nou del vespre del divendres) s'endarreria segurament ja sabien que la TDS no es podria començar fins l'endemà al matí i seguint un recorregut totalment diferent. La veritat és que jo hauria preferit que m'haguessin dit des del principi, a les nou del vespre i no a nit fonda: "Senyors, Senyores, avui no sortiu, sortireu demà i segurament fareu un recorregut diferent. Hem pres la desició perquè les condicions meteorològiques no són bones i perquè els controls estan preparats en el recorregut que us proposem. Sentim les molèsties."

Crec que els organitzadors s'ho hauran de replantejar una mica, informar als perjudicats ha de ser prioritari, s'ha de ser clar, transparent i fiable, si no no tenen dret a cobrar uns diners per una inscripció.

Per acabar-ho d'adobar, l'endemà tothom volia el forro polar de la cursa, el que aconsegueixes si finalitzes el recorregut, (si no corro com a mínim que en donin el que he pagat...) doncs després de donar-ne uns quants van dir que se'ls hi havien acabat i no en van donar més... Com diria el savi... aquesta gent van massa farts!

En definitiva, sort que cada dia que passa s'acosta més la Cavalls del Vent.

Salut

Lavaredo Ultra Trail (90Kms i 5000m Positius)

Déu n'hi dó tot el que aquest Trail té, però sobretot he de dir que és molt maco per la seva localització, les Dolomites, a tocar d'Àustria.

Doncs bé, sortim de Parma a 2/4 de sis de la tarda, ens esperen quatre hores de viatge, sense comptar amb les cues que ens vàrem trobar a Bologna i a la tangencial de Venècia. El trail començarà a les dotze de la nit...Faré tot això després de treballar vuit hores, em consolo pensant que a la mateixa hora comença l'Andorra Ultra Trail, prova molt més dura que aquesta. Mentre a la LUT va abandonar 1/3 dels que van començar al trail d'Andorra en van abandonar 4/5 (tot un rècord).


Arribem a Auronzo di Cadore, el poble on comença i acaba el Trail, a les 22:00 de la nit, la mateixa hora que s'acaba l'entrega de dorsals, per tant, control de maleta ràpid, recullo el dorsal, i anem a l'hotel. Em perdo el Briefing, però quan tornem a les 23:00 m'ho explica un noi que vaig conèixer quinze dies abans entrenant al refugi del Lagdei (...muntanya a tocar de Parma). El noi, força jove per fer aquestes coses (24 anys), em diu que és el primer Trail que fa, que fins ara només ha fet mitjes maratons en asfalt, i jo el vull felicitar des d'aquí perquè no va ser una prova fàcil.




S'acosta l'hora de la sortida, em sembla que la gent està molt tranquil•la però amb les ganes de començar d'una vegada.


A les dotze en punt (negra nit) es dóna el tret de sortida, sortim del poble d'Auronzo en direcció als tres cims del Lavaredo. Per sorpresa meva, els deu primers quilòmetres són d'asfalt, em pensava que n'hi havia menys. A partir d'aquí molta pujada, Auronzo està a situat a uns 800 metres i pugem fins a 2300, sembla que no s'ha d'acabar mai, però en poc més de tres hores sóc a dalt, on ens espera el primer dels quatre avituallaments. El tema aviatuallaments s'hauria de millorar una mica, a part d'haver-n'hi pocs, tots van ser molt justets, en aquest primer agafo quatre galetes, em bec un got de tè, i omplo d'aigua.

Seguim una bona estona per sobre els dos mil metres i comencem a baixar, déu n'hi dó la baixada, aquí ja es fan grups petits de gent, el cap de poc més d'una hora comença un puja i baixa fins el Km 42 que se'm fa molt llarg, i curt al mateix temps; llarg perquè no he menjat bé abans de sortir, i ara no sé què menjar i em trobo malament de panxa; curt perquè es fa clar abans de les cinc del matí, i a les 06:22 ja sóc al refugi del Km 42 on hi ha el segon control. Al control m'afarto de galetes i coca-cola, i en cinc minuts ja torno a ser fora, no fós cas que se'm passés pel cap plegar, allà si es volia, es podia fer.

Apreto una mica ja que ve cara avall i pla fins el Km 47, llavors comença una nova pujada de 1100 metres positius, allà començo a veure gent que s'ho agafa molt en calma, i algún que realment comença a apretar, jo miro de no parar-me perquè encara seria pitjor, aquesta part fins el Km 62, on hi ha el tercer control, és la més maca de totes, ara si que veig que som a les Dolomites, durant els primers quilòmetres també, però com que era de nit, no es pot veure tant bé el paisatge.


Arribo al Km 62 després de gairebé una hora de baixada que es fa eterna, allà es pot menjar pasta, però no m'atraveixo, no se'm posa bé el menjar, i prefereixo acabar com pugui. Surto del Km 62 caminant, ja no puc més, i això que venen tres quilòmetres de baixada, però de fet no sóc sol, els altres fan el mateix. Suposo que esperen la puajada del Km 65, 900 metres positius de pujada que no s'acaben mai, sort que el mig hi ha una font d'aigua glaçada on la gent hi perd ben bé cinc minuts. Un cop arribem a dalt, comença un puja i baixa fins el quart i últim control, abans d'arribar allà em perdo ben bé mitja hora junt amb dos nois més, bé un potser encara està perdut perquè en comptes de tirar endarrera per retrobar el camí continua una baixada avall que va en sentit oposat del camí bo.

Arribo a l'últim control i tinc el mateix problema dels d'abans, no m'entra el menjar, agafo quatre galetes i continuo juntament amb altra gent, ens consola saber que a part d'una pujadeta a deu quilòmetres del final, tot és pla i avall. Surto d'aquest control molt lent, els altres van tirant però els deixo fer, ara si que em fa mal tot, i decideixo esperar els últims set quilòmetres de baixada per córrer. Així ho faig i adelanto cinc o sis persones, aquí la gent no pot més... de fet a cinc cents metres del final atrapo a una parella que el noi no pot, em diu que té problemes estomacals, veig que no sóc l'únic... i per sorpresa meva, la noia que va deu o quinze metres per davant, en comptes d'esperar-se (és la seva companya) i per la por que jo l'adalantés, encara apreta més... Jo en comptes d'adelantar el noi, em poso al seu costat i li dono ànims perquè atrapi la seva companya, però ella no s'espera i arriba cent metres abans que nosaltres, deixo entrar abans que jo el noi, i la noia, només després, el va a trobar, per sorpresa meva...

Al final arribo amb un temps de 16 h i 40 minuts, molt content i fins la pròxima.

La Montse òbviament m'espera amb una cervesa ben fresca, que és molt d'agraïr però que no se'm posa gens bé.
Anem a l'Hotel, una dutxa, migdiada d'hora i mitja i a sopar a La Girolla, recomanable cent per cent.

Després d'aquest dissabte tant intens, una bona dormida i un altre cop carretera i manta fins a Parma l'endemà.

Cursa 3 comarques

Per cinquè any consecutiu he anat a la cursa d'Alpens, una de les de més tradició que es fan a Catalunya. Com sempre molt bon ambient i molta gent, des de l'any passat que hi ha més de tres centes persones. I desde l'any passat que també hi ha recorregut nou, i personalment m'agrada més aquest que no pas l'antic.

Aquest cop hi vàrem anar amb el Jesús, el Ferran i el Romà i tots quatre vàrem disfrutar d'allò més amb la Cursa ja que va fer un dia quasi perfecte, un ruixat el primer quilòmetre de cursa ens va despertar i no vam patir calor durant el matí, va ser genial.

Tota la informació de la cursa la podeu trobar a http://www.cursa3comarques.cat/ . Vaig quedar el trentè classificat amb un temps de 2:23:54, cinc minuts més que l'any passat. Tot i els cinc minuts més, estic molt content perquè vaig disfrutar com un camell. Ara ja només he de pensar en la cursa que faré d'aquí a poc més de quinze dies a les Dolomites, Lavadero Ultra Trail: http://www.ultratrail.it/ .

Enhorabona als organitzadors per donar-nos la oportunitat de fer la cursa de les tres comarques, una de les millors curses de muntanya que es poden fer, bé sigui pel recorregut com per la organització i no oblidem l'entrepà de botifarra de l'arribada (genial). Com sempre un 10.

Fins aviat.

Finestre di Pietra

Dissabte passat vàrem decidir anar a fer una cursa, que ja toca. Es tractava d'una cursa similar a l'última que havíem fet, tant per recorregut com per distància, el nom "finestre di pietra" la distància 35 kms i el desnivell positiu 1900 metres. El poble de sortida Cantalupo Ligure un petit poble del Piemonte (no de la Liguria com ens pensàvem) situat a sobre de Gènova.

Le finestre di pietra es fa conjuntament amb una altra cursa, més llarga i amb més desnivell, "le porte di pietra". Això fa que per horaris els corredors de la llarga surtin al matí i els de la curta a les 14:00 del migdia, per nosaltres perfecte, ho vam fer tot en un dia: marxar de Parma, arribar al lloc, agafar els dorsals, córrer, "pasta party" i cap a casa a dormir.



Uns dos-cents inscrits a le finestre di pietra, dones poquetes, però n'hi havia una d'aquelles que a on va triomfa (com la Sant Miguel), la Corinne Favre, hay nivel!

La zona fantàstica, hi ha turons i més turons, muntanyetes i més muntanyetes. Quan un es troba a la carena del turó... unes vistes meravelloses. Bosc i més bosc. Racons i més racons. Poblets i més poblets. Fang i més fang.

El recorregut no era massa tècnic però en alguns punts de pujada hi havia molta pedra malgrat tot els organitzadors ho van fer molt i molt bé; hi havia persones controlant que la gent no es fés mal i sempre hi havia una corda on agafar-te. La resta tot molt bé, excepte pel fang. Durant les últimes setmanes ha plogut molt i molt i això va fer que hi hagués molt de fang en bona part del recorregut, feina feixuga; a part d'haver de vigilar on posàvem els peus, l'acúmul de fang a les bambes et fèia treballar més encara.

El problema o per dir-ho d'una altra manera "el desafiament" del dia vas ser que la cursa era en semi-autosuficiència, d'aquesta manera al llarg del recorregut només hi havia 3 controls on només s'hi trobava aigua. De fet al tercer control l'aigua era la de la font que hi havia al costat del control... Per sort anàvem preparats, però això no treu que hagis de portar força pes a sobre (1 litre d'aigua, barretes, paravent, el frontal per si se'ns fèia fosc, la manta tèrmica, la vena, el xiulet...).


La Montse que no havia entrenat durant l'últim mes... no la tenia massa clara, però al final la vaig convèncer. De fet li va anar millor a ella que a mi... no estic content i és que vaig posar-me bambes noves (número equivocat) i a la baixada em fèien molt de mal les puntes dels dits. Vaig acabar destrossat amb un temps de 4:23:53. En canvi la Montse va baixar de les 6 horetes (35 segons per sota les 6 hores) i contenta cap a casa (emprenyada amb el fang que la va destrossar).


Servei de dutxes una mica deficient (amb sorpresa inclosa) però un pasta party fantàstic i cap a Parma falta gent!

Trail dei Gorrei

Doncs sí, finalment jo i la Montse vam poder fer una cursa per terres italianes aquest any, vam anar a Cimaferle per fer el Trail dei Gorrei, 38,5 kms amb un desnivell positiu de 1600 metres, també hi havia la possibilitat de fer una cursa més curta de 23 kms, però vam optar per la llarga. En total hi havia 60 inscrits per fer la llarga, i com a curiositat, a la Montse li van donar el dorsal número 1.

El dia no acompanyava, tot anant cap al punt de sortida, estava núvol, i això ens deia que no seria acompanyat pel sol. Això va fer que sortissím una mica massa abrigats, primer error de càlcul, sobretot per part de la Montse, jo ja li vaig dir que suaria de valent... però com que és una mica tossuda va decidir sortir amb tota la roba... i després i quan ja va començar a córrer, vinga a treure's peces de roba.

Doncs bé, amb la maleta a l'esquena, plena d'aigua, menjar, i totes les coses que eren obligatòries... ja estàvem a punt per començar.
El terreny no era dolent, et permetia córrer sense dificultats en molts dels trams, a excepció d'un parell de punts. Els punts crítics van ser dos, la primera baixada que era dura, més que pel pendent, pel tipus de terreny, la pujada del quilòmetre dinou, però sobretot, sobretot... el riu que vam haver d’atravessar abans de la pujada del dinou. Segons el què ens van dir, aquell riu no havia de baixar amb tanta aigua. De fet varen haver de col•locar una corda per tal que la gent no patís al passar. Ben xops vam haver de fer una pujadeta dura, dura... més que res perquè ja portàvem dinou quilòmetres. Al riu la Montse va cometre un error de càlcul que va fer que perdés un bon grapat de temps. Va decidir de treure’s bambes i mitjons i passar el riu a peu descalç... malament, perquè després portava més sorra als peus que si hagués participat a una cursa al desert... i just després d’atravessar pim-pam-pum relliscada i una bona trompada a la part davantera de la cama... i quins talls que porta ara a tota la cama... tot i això va decidir continuar. Tal com diu ella amb trompada o no tampoc hauria anat més ràpid del que va anar.

Finalment, arribo amb 4:16:38 i la Montse amb 6:04:48, molt contents els dos, sobretot després del "Pasta party", això si que els hi agrada als italians, i tot seguit entrega de trofeus, amb sorpresa per nosaltres, ja que donaven premi pels tres primers de cada categoria, i resulta que nosaltres erem de la categoria de 30 a 39 anys, i la Montse va acabar segona de dones, i jo primer en homes, per tant, vàrem marxar carregats cap a casa, a part de la samarreta tècnica que et donaven per acabar la cursa, ens van donar una bossa per posar les bambes, un xandall, dos paquets de macarrons (of course), i una ampolla de prosecco.

Excursió al Monte Bosso

Finalment, després d'uns caps de setmana molt ocupats, avui hem pogut sortir amb la Montse un parell d'horetes per la muntanya. Som a finals de març, i comptant la cursa de Sant Hilari, em sembla que és el quart cop aquest any que puc fer muntanya, això de viure a una ciutat tant planera no m'ajuda gaire a fer allò que m'agrada.

Per culpa del canvi d'hora una mica més i no hi anem, ja que hem marxat a les onze, i a sobre per sortir d'aquesta maleïda plana, hem de fer més de mitja hora de cotxe per trobar alguna cosa. Avui hem anat al Monte Bosso que està a 719 metres sobre el nivell del mar, pot semblar poca cosa, però a 1000 metres als apenins encara hi ha neu, i a 1200 metres hi podem trobar una estació d'esquí.

Amb les ganes que teníem que arribés el bon temps i fer alguna cosa, i quan ens volíem inscriure a una marató de muntanya que fan a prop de Padova d'aquí quinze dies, les inscripcions estaven tancades perquè havien arribat als cinc cents inscrits, sort que n'hem trobat una altra a prop de Gènova.

Com m'agrada que arribi el bon temps, hi ha tantes coses per fer...

Mitja marató de Sant Hilari

Finalment he pogut fer la primera cursa de l'any, ja en tenia ganes, i res millor que poder anar a Sant Hilari on sempre m'hi trobo algun vell amic.


A tres quarts de set del matí em recull el Jesús per anar a buscar el Miquel a Sant Julià, i d'allà cap a Sant Hilari, on ens espera el Toni, pels vells amics, alias "Torenyo". No hauria dit mai ningú, però el Torenyo ara s'ha començat a aficionar a córrer, de fet ja el tenim mig enredat per anar a la Cavalls del Vent.

A Sant Hilari, com sempre, un fred que pela. Tot i el fred decideixo sortir amb màniga curta i cregueu-me si us dic que el pròxim any ho faré amb pantalons curts i tot. Sortim a dos quarts de nou 184 corredors/es, d'aquests/es 78 faran la marató, tot un èxit pels organitzadors. Fins aquesta edició a la Marató Salvatge, us puc assegurar que el nom se'l val perquè quan la vaig fer fa dos anys vaig acabar rebentat, no hi havia massa concurrència. Per tant aquesta edició ha sigut un gran èxit pels organitzadors, enhorabona, i enhorabona també a tots els valents que la van fer.


Si sorprenent va ser el número de persones que es van apuntar a la marató, més ho va ser
el temps que va fer el guanyador; va baixar quatre minuts de les quatre hores, Déu n'hi dó com està en forma la gent.


Pel què fa a la meva cursa, vaig anar molt bé als trossos planers, i cansat a les pujades i a les baixades (sort que no n'hi havien gaires). Tot i no estar massa fi a les pujades i baixades vaig acabar amb un temps de 1:46:33. Suposo que això d'entrenar a una ciutat que és totalment plana no ajuda massa a fer bones curses de muntanya, a veure si comença a fer bon temps i podem anar a córrer o caminar una mica a la muntanya amb la Montse, per millorar-ho una mica. Malauradament... avui està nevant un altre cop!

Salut i kms