Trail del Monte Casto

Aquest cap de setmana vàrem anar amb la Montse a Andorno Micca, un poble de la provincia de Biella (Pre-Alps italians), on es feia un trail de 46km i 2050 metres de desnivell positiu. La Montse tenia ganes de provar una distancia llarga així, per saber si mai seria capaç d’anar a l’Ultra Trail del Mont Blan (CCC), és a dir, el que vaig fer jo. Doncs bé, sincerament, crec que ho pot provar, a més havent fet aquest trail, li han donat un punt per poder-hi inscriure’s-hi. El nostre temps va ser de: 7:11:13. Podreu trobar tota l’informació de la cursa a: http://www.mauscilla.it/pages/index.html

La contra-crònica de la Montse:

El trail del “Monte Casto” ha estat la primera vegada a la meva vida que he completat (corrent i caminant) una distància tan llarga (el “tan llarga” depèn del lector). Durant els últims mesos i gràcies al Xevi he tingut l’oportunitat d’entrenar: una mica anant a córrer entre setmana al parc de la Citadella (Parma) i una mica fent sortides el cap de setmana a la muntanya. Això si que ho puc dir, en Xevi és el principal responsable que jo pogués acabar-lo, em va fer de “llebre” durant tot el camí, animant-me i esperonant-me quan em feia falta.

Pel que fa al trail del Monte Casto us puc dir el que segueix. En primer lloc, comentar que el paisatge és impresionant, preciós i el camí et permet gaudir de la cursa, a part de la bona organització del trail el temps va ser immillorable. Bona part del recorregut passava per boscos de castanyers, els quals a part dels colors màgics de la tardor ens mantenien en alerta, com que és temps de castanyes de tant en tant sentíem com quèien, una mica perillós però fantàstic. En segon lloc, i com a principiant, no us puc dir si és o no un trail complicat, però si jo el vaig fer és que no ho deu ser massa… segueix força pistes forestals i en general els altres trams no presenten massa dificultats, de fet podem dir que el camí és de “bon fer”.

Si algú em demana com em vaig trobar durant la cursa… tenia les referencies dels “cancellos” és a dir els temps de tall, els vam complir tots, encara no sé molt bé com. A part, només puc dir que fins el km 32 tot va ser oli en un llum, però després del control del 32… va costar força, era tot baixada pràcticament fins al final (hi havia un turonet al km 40, però res de l’altre món). Semblaria que la baixada és el més fàcil de fer… però no. Em feia mal tot, sobretot els abdominals, fins al 38 vaig patir, sort que tenia la llebre personal… després va ser un “anar fent sense parar” i resulta que vam arribar a temps.

Avui encara tinc les cames entercarades, però ja torno a tenir ganes d’anar a caminar una estoneta, i és que això del “sedentarisme positiu” és un gran què, oi sendentaris?

Matagalls Montserrat 2009

Ostres, no m’havia trobat mai amb una caminada, travessa o cursa com ho volgueu dir, tant eufòric i al cap de mitja hora amb els ànims per terra fins al punt de pensar en plegar i anar-me’n cap a casa…

Resulta que vaig arribar tant llençat a Sant Llorenç, 4 hores 47 minuts, que de la mateixa manera que vaig arribar vaig marxar, llavors em trobo un home que em diu que passo el sisè, i al cap d’un quilòmetre després d’un corriol de pujada, n’atrapo dos que van a davant meu i allà en comptes de tirar recte s’equivoquen i van a la dreta, jo no miro ni les marques i els segueixo, anem tirant i al cap de set o vuit minuts ens adonem que són marques vermelles i blanques, no marques vermelles i verdes, jo quan les veig em penso que s’ha descolorit el verd com a molts llocs, però no, estem ben perduts. Els dos nois em qui vaig continuen pensant-se que és el camí bo i continuen, no sé fin on van arribar... jo faig mitja volta i al revés no es veuen les marques i està molt emboscat, em perdo un altre cop i de veritat, fins al punt que veig uns llums d’una urbanització i decideixo anar cap allà pel dret, total, que arribo a Sant Llorenç un altre cop per la carretera que baixa de Monistrol de Calders, un drama, a la que torno a enganxar el camí, he perdut 29 minuts.

Ja sé que no s’acostumen a explicar les coses així però és l’únic que se’m passa pel cap desde que vaig acabar, com carai em vaig perdre d’aquella manera…

Bé a part d’això, vam anar a Sant Llorenç el Jesús, el Ferran (de sedentaris.cat), el Miquel, el Romà i un servidor, ens ho passem molt bé fent aquestes coses, ara em de decidir què farem l’any que vé, ja que deiem de fer l’Ultra Trail del Mont Blanc (el curt, el que vaig fer jo), i llavors personalment penso que amb tant sols tres setmanes de diferència és poc temps per recuperar-se.

A trets generals, puc dir que vaig arribar a Aiguafreda amb 1 hora i 27 minuts, llavors vaig anar bé fins a la baixada abans de Sant Llorenç, allà ja vaig patir força de peus, però al arribar a Sant Llorenç 28 minuts abans que l’any passat, em fa pensar que si l’any passat vaig tardar 10 hores 36 minuts, aquest any em puc acostar a les 10 hores, per això, tal com he dit abans surto sense encantar-me. Després em passa el drama que us he explicat al principi i continuo però a un altre ritme, i abans de Vacarisses un altre cop a patir de cames, ja no m’enrecordava que fós tant dura la baixada, i a sobre, atravessar les urbanitzacions assfaltades també carrega molt les cames, la d’abans d’arribar a Monistrol se’m fa llarguíssima. Finalment arribo a Montserrat amb 10:52, després de tot estic content, i ja m’esperen el Xavi i la Laura que com l’any passat em porten a casa i em cuiden molt bé als controls.

I després d'haver anat a Chamonix a fer l'Ultra Trail curt, i la Matagalls Montserrat en tres setmanes, tinc clar que d'aquí un parell o tres d'anys provaré de fer l'Ultra Trail del Mont Blanc, de fet vaig arribar amb un noi a Montserrat que tornava de fer-lo, i en 35 hores.

Ultra Trail du Mont blanc

No us espanteu pel títol, no vaig fer l’Ultra Trail de veritat, sinó que vaig fer el curt que començava a Courmayeur (Itàlia), passava per Champex (Suïssa) i acabava a Chamonix (França), és a dir, encara no dues terceres parts de tota la volta al massís del Mont Blanc. De fet en vaig tenir ben bé prou, sincerament, després d’haver acabat aquest, no crec que encara estigui preparat psicològicament per fer el llarg. Ara bé, a Chamonix hi torno segur, segurament l’any que vé repeteixo, el que és segur és que l’any vinent encara no faré el llarg; per poder-lo fer crec necessari haver-ne fet uns quants més del mateix tipus abans de provar-ho.



Personalment, crec que la gent a qui li agradi aquest tipus de curses hi ha d’anar: el paissatge és pràcticament inmillorable, el moltíssim públic que hi havia aplaudia del primer a l’últim, i l’organització un 10.
Bé, anem a la crònica. Arribàrem a l’hotel de Chamonix amb la Montse dijous a les 22:00, ho teníem tot apunt per l’endemà llevar-nos a les 06:00 i no haver de córrer. Per tant ens fiquem al llit ràpidament i encara podem dormir set hores (molt important per fer aquestes coses). Divendres a 2/4 de 7 ja som a recollir els dorsals, i sorpresa quan el noi que me l'entrega em diu que he de fer el control antidòping. Resulta que per sorteig m’ha tocat però per sort a aquella hora no hi ha ningú que m’ho pugui fer i me n'escapo. Agafem el bus que ens porta a Courmayeur per la sortida i dues hores abans ja hi som. Centenars de persones que van arribant i nosaltres allà al mig, puc comprovar que sóc dels joves. Fem un tallat i una horeta abans de l'arrencada anem a la sortida, la gent ja guarda lloc, impressionant. Em posiciono i la Montse s’espera al meu costat a un punt elevat, així pot tirar fotos del riu de gent, 1800 a la sortida. La Montse saluda a una parella de catalans, tots ens coneixem per la senyera; quan vas aquests llocs la senyera s’ha de portar. La parella són la Fina i el Valentí de Torelló, corren tots dos, això fa que la Montse s’estigui preguntant a veure si mai ella podría acabar aquesta cursa, jo crec que sí!!!
Falten deu minuts per les 10:00, posen l’himne de Suïssa, el de França i el d’Itàlia, i poc abans de la sortida, de Vangelis. Em despedeixo de la Montse i es dóna el tret de sortida, la gent surt com boja, ens esperen 98 kms i 5600 metres de desnivell positiu i hi ha gent que quan encara no portem ni vint metres només mira d’adelantar als altres, no ho entenc… tampoc no entenc que durant els primers cinc o sis quilòmetres fins que no comença el primer corriol, tothom corri tot i que faci pujada, i clar, per no ser menys corro. Abans d’entrar al primer corriol em piquen l’esquena i em saluda un Italià amb qui vaig anar força estona junts al Giir di Mont. El noi diu que m’ha reconegut per la samarreta (Ferran, ja ho veus, la samarreta de sedentaris.cat secció Oristà ja la coneix un Italià, com a mínim…), pel què fa a la samarreta només aclarir que vaig sortir amb la de sedentaris.cat i vaig acabar amb la de la Unió Excursionista Prats, tenia aquests compromisos!!!

Bé, quan agafem el corriol de pujada, ja es veu per on aniran els tiros, hem sortit de Courmayeur que està a 1190 metres i pugem fins a 2584 metres, llavors toca baixar i arribar a Arnuva, allà m’espera la Montse. Faig una parda de deu minutets, continuo i un altre cop un corriol i a pujar el Grand Col Ferret, déu ni dó; són les dues del migdia i fa una calor bestial. Després hi ha un control de només aigua i fins a La Fouly més baixada, molta baixada, però a partir de mitja cursa aquesta s’acaba. Arribo a Champex i m’espera la Montse, allà faig la parada més llarga, vint minuts per menjar una sopa i fer canvi de samarreta i mitjons. "Només" ens queden tres pujades i tres baixades de gairebé mil metres de desnivell cadascuna. Aquest relleu et destrossa, sobretot l’última pujada i baixada, la més llarga i dura (tota de pedra).

Des de Champex, i sense tenir en compte l'arribada, trobo tres cops més (Trient, Vallorcine i al mig de la carretera) a la Montse qui en tot moment m’anima, sort en vaig tenir!!!
Abans d’arribar al km 65 atrapo un basc que em proposa d’anar junts, li dic que sí però al cap de deu quilòmetres decidim anar per separat perquè no anem al mateix ritme. Abans de separar-nos ens atrapa un canari que diu que ja la va fer l’any passat; ens destrossa quan ens diu que l’última pujada és més dura que la que acabàvem de fer.

Al km 80 a Vallorcine, últim control de veritat, no se’m posa bé el menjar i marxo caminant tot i ser pla fins al km 83 on m’espera la Montse al mig de la carretera (són les 00:40). Allà comença la maleïda pujada de la qual tothom parla, de fet es vèia una currua de llumets pujant, i pujant... allà ho passo fatal, una hora i vint minuts de pujada que em maten, però quan arribo a dalt, allò és la glòria, control de pas i ens diuen que queden onze quilòmetres de baixada. Les noticies eren bones, però quina baixada… els últims cinc quilòmetres duríssims, es veu Chamonix però no s’arriba mai ni mai, vaig darrera un home que si no s’entrebanca cinquanta cops no ho fa cap (va amb bambes normals). Finalment arribem a l’asfalt i l’home amb qui anava es queda enrera perquè es para a plegar els bastons (jo no en porto) i a un quilòmetre de l’arribada em trobo un Italià que ho passa molt i molt malament, el pobre ho trèia tot fins i tot l'ànima, es trova fatal i l’animo perquè arribi amb mi, no sé com ho fa però es posa a córrer i arribem junts a l’arribada (temps final 17:38:09), òbviament m’espera la Montse, són quarts de quatre de la matinada, no és cap hora!

Ja està, dic a la Montse que no hi tornaré mai més, però no s'ho creu… ni jo tampoc!!!

A banda de la crònica de la meva (nostra) aventura... voldria dir que un altre moment d'emoció el vàrem tenir el dissabte; el Kilian arribant triomfant després d'haver completat l' UTMB. Aquest sí que és una màquina. Passa per davant nostre amb la senyera a les mans, nosaltres tenim la nostra a les mans i ens diu, ja la porto! com diria en Mr.Johan: gallina de piel.

Giir di Mont

Cada any en una petit poble dels Alps italians (Premana), es fa una cursa de muntanya de 32kms i 2450m positius de desnivell, segons els rellotges de la gent, eren 2650m. Ja feia temps que tenia decidit anar a fer aquesta cursa perquè m’havien dit que era com Zegama a l’italiana, doncs bé, a Zegama no hi he pogut anar mai, però aquí us puc asegurar que l’ambient és brutal, centenars de persones animant durant tot el recorregut, la gent oferint-nos veure en controls il·legals, una pasada, i és que es passa pel mig de molts poblets pràcticament incomunicats i la gent surt al carrer a animar i a oferir-te veure. A part d’això, al punt més alt de la cursa, uns 2000 metres d’altitud, hi tenien muntada una carpa amb música per animar els corredors.

A part del Giir di Mont, feien una Mini Skyrace de 20kms i 800m positius, fet que va anar bé perquè s’hi pogués apuntar la Montse i la Sussana, el Romà es va animar a fer el Giir di Mont.

A part de nosaltres i havien molts catalans, bé, tots els de la selección catalana i l’Agustí Roc i el Kilian Jornet, que per cert va guanyar i va rebaixar el seu propi rècord en 5 minuts, ara té el récord en 3:05:08, un servidor va fer 4:49:44, em pensava que seria com la cursa d’Alta Muntanya de Berga, i si em descuido no acabo, i vaig estar quasibé una hora més. En dones, va guanyar clarament l’Stephanie Jimenez seguida de l’Emmanuela Brizio i la Mireia Miró, que cada dia va a més. Per sorpreses, la d’un home de 80 anys que va acabar la cursa amb menys de set hores, impresionant. Qui està molt fort però aquí no es va trobar del tot bé, és el Just, a veure si es recupera d’aquesta petita ensopegada.

Pel què fa a la cursa, personalment la vaig trobar duríssima, començava baixant un kilòmetre i a partir d’aquí tres pujades i tres baixades, ja us podeu imaginar com eren.
Vaig començar molt bé, anava junt amb la vasca Ohiana azkorbebeitia, ella podía més a les pujades i jo a les baixades, però al començament de l’última pujada ja la vaig perdre de vista, aquí va ser quan em vaig començar a preguntar què carai i feia allà, ara bé, com sempre un cop dutxat ja pensava amb la próxima.

Finalment, avui m’ha arribat a casa el diari de la provincia de Lecco, on es feia el Giir di Mont, suposo que l’han enviat a tots els corredors, i a primera pàgina hi ha una foto del kilian i el tituar és: Il “Giir di Mont” parla catalano, record da urlo alla prova mondiale.

Si voleu veure més informació i els resultats de la cursa, podeu entrar aquí.

Monte Rosa Skyrace

Després de la meva “lesió”, vaig decidir d’anar a treure al cap a la cursa on m’havia inscrit per córrer, la Monte Rosa Skyrace. La Monte Rosa Skyrace és una cursa de muntanya de 32kms i 2400 metres de desnivell positiu, per tant, de les curses dures que hi han al calendari. A la següent foto podeu veure l’espectacularitat d’aquestes muntanyes.

Per tant, vaig anar a fer d’espectador. La Montse em va dir que també m’anava bé de tant en tant exercir com a espectador, diu que així puc saber com se sent ella quan vaig a fer aquestes curses tant llargues i m’ha d’esperar… suposo que també té raó.
Després de donar el tret de sortida de la cursa, amb la Montse vàrem fer els últims quatre quilòmetres de la cursa al revés, fins arribar al refugi Pastore, allà vàrem esperar que passéssin els primers corredors i llavors vàrem tornar al poble per un altre camí diferent al de la cursa. Al refugi vàrem poder tirar unes quantes fotos als primers corredors, una de la que ens va sorprendre més, és amb la lleugeresa que baixava la Mireia Miró, la qual va acabar en una excel·lent segona posició, déu ni dó el futur que li espera. En aquesta foto ja portava 28 kms.


També cal destacar el segon lloc de Toti Bes i el cinquè d’Òscar Roig.

Al final de la cursa, vàrem poder parlar amb dos italians que vàrem conèixer el dia abans, al sopar que es va fer per la gent que venia de fora i que es quedava allotjada. Ens van dir que hi havia molta neu, hi havien parts del recorregut que hi havia fins a un metre de neu, una bestiesa.

Bé, aquest diumenge si vaig a Núria haurà de ser una altra vegada d’espectador. A veure si el 26 de juliol puc fer el Giir di Mont, ja en tinc ganes, tot i que tot just he començat a córrer en terreny pla aquesta setmana.

Salut!!!