Déu n'hi dó tot el que aquest Trail té, però sobretot he de dir que és molt maco per la seva localització, les Dolomites, a tocar d'Àustria.
Doncs bé, sortim de Parma a 2/4 de sis de la tarda, ens esperen quatre hores de viatge, sense comptar amb les cues que ens vàrem trobar a Bologna i a la tangencial de Venècia. El trail començarà a les dotze de la nit...Faré tot això després de treballar vuit hores, em consolo pensant que a la mateixa hora comença l'Andorra Ultra Trail, prova molt més dura que aquesta. Mentre a la LUT va abandonar 1/3 dels que van començar al trail d'Andorra en van abandonar 4/5 (tot un rècord).
Arribem a Auronzo di Cadore, el poble on comença i acaba el Trail, a les 22:00 de la nit, la mateixa hora que s'acaba l'entrega de dorsals, per tant, control de maleta ràpid, recullo el dorsal, i anem a l'hotel. Em perdo el Briefing, però quan tornem a les 23:00 m'ho explica un noi que vaig conèixer quinze dies abans entrenant al
refugi del Lagdei (...muntanya a tocar de Parma). El noi, força jove per fer aquestes coses (24 anys), em diu que és el primer Trail que fa, que fins ara només ha fet mitjes maratons en asfalt, i jo el vull felicitar des d'aquí perquè no va ser una prova fàcil.
S'acosta l'hora de la sortida, em sembla que la gent està molt tranquil•la però amb les ganes de començar d'una vegada.
A les dotze en punt (negra nit) es dóna el tret de sortida, sortim del poble d'Auronzo en direcció als
tres cims del Lavaredo. Per sorpresa meva, els deu primers quilòmetres són d'asfalt, em pensava que n'hi havia menys. A partir d'aquí molta pujada, Auronzo està a situat a uns 800 metres i pugem fins a 2300, sembla que no s'ha d'acabar mai, però en poc més de tres hores sóc a dalt, on ens espera el primer dels quatre avituallaments. El tema aviatuallaments s'hauria de millorar una mica, a part d'haver-n'hi pocs, tots van ser molt justets, en aquest primer agafo quatre galetes, em bec un got de tè, i omplo d'aigua.
Seguim una bona estona per sobre els dos mil metres i comencem a baixar, déu n'hi dó la baixada, aquí ja es fan grups petits de gent, el cap de poc més d'una hora comença un puja i baixa fins el Km 42 que se'm fa molt llarg, i curt al mateix temps; llarg perquè no he menjat bé abans de sortir, i ara no sé què menjar i em trobo malament de panxa; curt perquè es fa clar abans de les cinc del matí, i a les 06:22 ja sóc al refugi del Km 42 on hi ha el segon control. Al control m'afarto de galetes i coca-cola, i en cinc minuts ja torno a ser fora, no fós cas que se'm passés pel cap plegar, allà si es volia, es podia fer.
Apreto una mica ja que ve cara avall i pla fins el Km 47, llavors comença una nova pujada de 1100 metres positius, allà començo a veure gent que s'ho agafa molt en calma, i algún que realment comença a apretar, jo miro de no parar-me perquè encara seria pitjor, aquesta part fins el Km 62, on hi ha el tercer control, és la més maca de totes, ara si que veig que som a les Dolomites, durant els primers quilòmetres també, però com que era de nit, no es pot veure tant bé el paisatge.
Arribo al Km 62 després de gairebé una hora de baixada que es fa eterna, allà es pot menjar pasta, però no m'atraveixo, no se'm posa bé el menjar, i prefereixo acabar com pugui. Surto del Km 62 caminant, ja no puc més, i això que venen tres quilòmetres de baixada, però de fet no sóc sol, els altres fan el mateix. Suposo que esperen la puajada del Km 65, 900 metres positius de pujada que no s'acaben mai, sort que el mig hi ha una font d'aigua glaçada on la gent hi perd ben bé cinc minuts. Un cop arribem a dalt, comença un puja i baixa fins el quart i últim control, abans d'arribar allà em perdo ben bé mitja hora junt amb dos nois més, bé un potser encara està perdut perquè en comptes de tirar endarrera per retrobar el camí continua una baixada avall que va en sentit oposat del camí bo.
Arribo a l'últim control i tinc el mateix problema dels d'abans, no m'entra el menjar, agafo quatre galetes i continuo juntament amb altra gent, ens consola saber que a part d'una pujadeta a deu quilòmetres del final, tot és pla i avall. Surto d'aquest control molt lent, els altres van tirant però els deixo fer, ara si que em fa mal tot, i decideixo esperar els últims set quilòmetres de baixada per córrer. Així ho faig i adelanto cinc o sis persones, aquí la gent no pot més... de fet a cinc cents metres del final atrapo a una parella que el noi no pot, em diu que té problemes estomacals, veig que no sóc l'únic... i per sorpresa meva, la noia que va deu o quinze metres per davant, en comptes d'esperar-se (és la seva companya) i per la por que jo l'adalantés, encara apreta més... Jo en comptes d'adelantar el noi, em poso al seu costat i li dono ànims perquè atrapi la seva companya, però ella no s'espera i arriba cent metres abans que nosaltres, deixo entrar abans que jo el noi, i la noia, només després, el va a trobar, per sorpresa meva...
Al final arribo amb un temps de 16 h i 40 minuts, molt content i fins la pròxima.
La Montse òbviament m'espera amb una cervesa ben fresca, que és molt d'agraïr però que no se'm posa gens bé.
Anem a l'Hotel, una dutxa, migdiada d'hora i mitja i a sopar a La Girolla, recomanable cent per cent.
Després d'aquest dissabte tant intens, una bona dormida i un altre cop carretera i manta fins a Parma l'endemà.
Com a curiositat, em va sorprendre que hi haguéssin catorze o quinze avituallaments durant tot el recorregut, diria que l'organització ni va afegir al veure que seria un dia calorós i així es va estalviar problemes, per nosaltres perfecte, i òviament felicitar-los. 
