II Maddalena Urban Trail Brescia

Aquest diumenge vàrem anar amb la Montse a Brescia a fer una cursa de muntanya, la qual, podíes escollir entre tres recorreguts, un de 12,5 kms i 600 metres de desnivell positius, un de 23 kms i 1200 metres positius, i la més llarga de 34 kms i 1900 metres positius.

La Montse va escollir la de 12,5 kms i jo la de 23 kms. Tot i no ser distancies molt llargues, el nom de la cursa hi ha inclòs la paraula Trail, òviament no es pot considerar un trail ni que s'esculli la distància més llarga, tot i que et t'obliguen a portar mig litre d'aigua, ja que per exemple amb la distància que vaig fer jo, només hi havia un avituallament, una mica justet. Per tant vaig fer tota la cursa amb la maleta, un ròsseg.

Per començar el dia, un petit problema, feia dies que no em posava les lents de contacte, i amb deu minuts que tenia per marxar pitant, perquè havíem de fer una hora i mitja de cotxe, no vaig aconseguir posar-me-les, per tant, a córrer amb ulleres (tot i això em vaig perdre una altra vegada, però aquest cop només un parell de minuts).

Pel què fa a la cursa, va ser quasibé tota per corriols estrets, que si al començament t'encantaves una mica, podies trobar taps fàcilment. Va ser una cursa molt ràpida, però que hi havien un parell de pujades dures, que personalment em van fer patir força, això de no poder entrenar en muntanya es nota molt.

Finalment, 2:37:15 i una bona matinal de diumenge, pel què fa a la Montse, va acabar molt contenta, i després de l'última cursa que havia fet, aquesta se li va fer una mica curta, però bé, molt satisfeta, al final 1:32.

Si voleu trobar informació, fotos, un video, o bé les classificacions de les curses, podeu clicar aquí.

Trail del Monte Casto

Aquest cap de setmana vàrem anar amb la Montse a Andorno Micca, un poble de la provincia de Biella (Pre-Alps italians), on es feia un trail de 46km i 2050 metres de desnivell positiu. La Montse tenia ganes de provar una distancia llarga així, per saber si mai seria capaç d’anar a l’Ultra Trail del Mont Blan (CCC), és a dir, el que vaig fer jo. Doncs bé, sincerament, crec que ho pot provar, a més havent fet aquest trail, li han donat un punt per poder-hi inscriure’s-hi. El nostre temps va ser de: 7:11:13. Podreu trobar tota l’informació de la cursa a: http://www.mauscilla.it/pages/index.html

La contra-crònica de la Montse:

El trail del “Monte Casto” ha estat la primera vegada a la meva vida que he completat (corrent i caminant) una distància tan llarga (el “tan llarga” depèn del lector). Durant els últims mesos i gràcies al Xevi he tingut l’oportunitat d’entrenar: una mica anant a córrer entre setmana al parc de la Citadella (Parma) i una mica fent sortides el cap de setmana a la muntanya. Això si que ho puc dir, en Xevi és el principal responsable que jo pogués acabar-lo, em va fer de “llebre” durant tot el camí, animant-me i esperonant-me quan em feia falta.

Pel que fa al trail del Monte Casto us puc dir el que segueix. En primer lloc, comentar que el paisatge és impresionant, preciós i el camí et permet gaudir de la cursa, a part de la bona organització del trail el temps va ser immillorable. Bona part del recorregut passava per boscos de castanyers, els quals a part dels colors màgics de la tardor ens mantenien en alerta, com que és temps de castanyes de tant en tant sentíem com quèien, una mica perillós però fantàstic. En segon lloc, i com a principiant, no us puc dir si és o no un trail complicat, però si jo el vaig fer és que no ho deu ser massa… segueix força pistes forestals i en general els altres trams no presenten massa dificultats, de fet podem dir que el camí és de “bon fer”.

Si algú em demana com em vaig trobar durant la cursa… tenia les referencies dels “cancellos” és a dir els temps de tall, els vam complir tots, encara no sé molt bé com. A part, només puc dir que fins el km 32 tot va ser oli en un llum, però després del control del 32… va costar força, era tot baixada pràcticament fins al final (hi havia un turonet al km 40, però res de l’altre món). Semblaria que la baixada és el més fàcil de fer… però no. Em feia mal tot, sobretot els abdominals, fins al 38 vaig patir, sort que tenia la llebre personal… després va ser un “anar fent sense parar” i resulta que vam arribar a temps.

Avui encara tinc les cames entercarades, però ja torno a tenir ganes d’anar a caminar una estoneta, i és que això del “sedentarisme positiu” és un gran què, oi sendentaris?

Matagalls Montserrat 2009

Ostres, no m’havia trobat mai amb una caminada, travessa o cursa com ho volgueu dir, tant eufòric i al cap de mitja hora amb els ànims per terra fins al punt de pensar en plegar i anar-me’n cap a casa…

Resulta que vaig arribar tant llençat a Sant Llorenç, 4 hores 47 minuts, que de la mateixa manera que vaig arribar vaig marxar, llavors em trobo un home que em diu que passo el sisè, i al cap d’un quilòmetre després d’un corriol de pujada, n’atrapo dos que van a davant meu i allà en comptes de tirar recte s’equivoquen i van a la dreta, jo no miro ni les marques i els segueixo, anem tirant i al cap de set o vuit minuts ens adonem que són marques vermelles i blanques, no marques vermelles i verdes, jo quan les veig em penso que s’ha descolorit el verd com a molts llocs, però no, estem ben perduts. Els dos nois em qui vaig continuen pensant-se que és el camí bo i continuen, no sé fin on van arribar... jo faig mitja volta i al revés no es veuen les marques i està molt emboscat, em perdo un altre cop i de veritat, fins al punt que veig uns llums d’una urbanització i decideixo anar cap allà pel dret, total, que arribo a Sant Llorenç un altre cop per la carretera que baixa de Monistrol de Calders, un drama, a la que torno a enganxar el camí, he perdut 29 minuts.

Ja sé que no s’acostumen a explicar les coses així però és l’únic que se’m passa pel cap desde que vaig acabar, com carai em vaig perdre d’aquella manera…

Bé a part d’això, vam anar a Sant Llorenç el Jesús, el Ferran (de sedentaris.cat), el Miquel, el Romà i un servidor, ens ho passem molt bé fent aquestes coses, ara em de decidir què farem l’any que vé, ja que deiem de fer l’Ultra Trail del Mont Blanc (el curt, el que vaig fer jo), i llavors personalment penso que amb tant sols tres setmanes de diferència és poc temps per recuperar-se.

A trets generals, puc dir que vaig arribar a Aiguafreda amb 1 hora i 27 minuts, llavors vaig anar bé fins a la baixada abans de Sant Llorenç, allà ja vaig patir força de peus, però al arribar a Sant Llorenç 28 minuts abans que l’any passat, em fa pensar que si l’any passat vaig tardar 10 hores 36 minuts, aquest any em puc acostar a les 10 hores, per això, tal com he dit abans surto sense encantar-me. Després em passa el drama que us he explicat al principi i continuo però a un altre ritme, i abans de Vacarisses un altre cop a patir de cames, ja no m’enrecordava que fós tant dura la baixada, i a sobre, atravessar les urbanitzacions assfaltades també carrega molt les cames, la d’abans d’arribar a Monistrol se’m fa llarguíssima. Finalment arribo a Montserrat amb 10:52, després de tot estic content, i ja m’esperen el Xavi i la Laura que com l’any passat em porten a casa i em cuiden molt bé als controls.

I després d'haver anat a Chamonix a fer l'Ultra Trail curt, i la Matagalls Montserrat en tres setmanes, tinc clar que d'aquí un parell o tres d'anys provaré de fer l'Ultra Trail del Mont Blanc, de fet vaig arribar amb un noi a Montserrat que tornava de fer-lo, i en 35 hores.

Ultra Trail du Mont blanc

No us espanteu pel títol, no vaig fer l’Ultra Trail de veritat, sinó que vaig fer el curt que començava a Courmayeur (Itàlia), passava per Champex (Suïssa) i acabava a Chamonix (França), és a dir, encara no dues terceres parts de tota la volta al massís del Mont Blanc. De fet en vaig tenir ben bé prou, sincerament, després d’haver acabat aquest, no crec que encara estigui preparat psicològicament per fer el llarg. Ara bé, a Chamonix hi torno segur, segurament l’any que vé repeteixo, el que és segur és que l’any vinent encara no faré el llarg; per poder-lo fer crec necessari haver-ne fet uns quants més del mateix tipus abans de provar-ho.



Personalment, crec que la gent a qui li agradi aquest tipus de curses hi ha d’anar: el paissatge és pràcticament inmillorable, el moltíssim públic que hi havia aplaudia del primer a l’últim, i l’organització un 10.
Bé, anem a la crònica. Arribàrem a l’hotel de Chamonix amb la Montse dijous a les 22:00, ho teníem tot apunt per l’endemà llevar-nos a les 06:00 i no haver de córrer. Per tant ens fiquem al llit ràpidament i encara podem dormir set hores (molt important per fer aquestes coses). Divendres a 2/4 de 7 ja som a recollir els dorsals, i sorpresa quan el noi que me l'entrega em diu que he de fer el control antidòping. Resulta que per sorteig m’ha tocat però per sort a aquella hora no hi ha ningú que m’ho pugui fer i me n'escapo. Agafem el bus que ens porta a Courmayeur per la sortida i dues hores abans ja hi som. Centenars de persones que van arribant i nosaltres allà al mig, puc comprovar que sóc dels joves. Fem un tallat i una horeta abans de l'arrencada anem a la sortida, la gent ja guarda lloc, impressionant. Em posiciono i la Montse s’espera al meu costat a un punt elevat, així pot tirar fotos del riu de gent, 1800 a la sortida. La Montse saluda a una parella de catalans, tots ens coneixem per la senyera; quan vas aquests llocs la senyera s’ha de portar. La parella són la Fina i el Valentí de Torelló, corren tots dos, això fa que la Montse s’estigui preguntant a veure si mai ella podría acabar aquesta cursa, jo crec que sí!!!
Falten deu minuts per les 10:00, posen l’himne de Suïssa, el de França i el d’Itàlia, i poc abans de la sortida, de Vangelis. Em despedeixo de la Montse i es dóna el tret de sortida, la gent surt com boja, ens esperen 98 kms i 5600 metres de desnivell positiu i hi ha gent que quan encara no portem ni vint metres només mira d’adelantar als altres, no ho entenc… tampoc no entenc que durant els primers cinc o sis quilòmetres fins que no comença el primer corriol, tothom corri tot i que faci pujada, i clar, per no ser menys corro. Abans d’entrar al primer corriol em piquen l’esquena i em saluda un Italià amb qui vaig anar força estona junts al Giir di Mont. El noi diu que m’ha reconegut per la samarreta (Ferran, ja ho veus, la samarreta de sedentaris.cat secció Oristà ja la coneix un Italià, com a mínim…), pel què fa a la samarreta només aclarir que vaig sortir amb la de sedentaris.cat i vaig acabar amb la de la Unió Excursionista Prats, tenia aquests compromisos!!!

Bé, quan agafem el corriol de pujada, ja es veu per on aniran els tiros, hem sortit de Courmayeur que està a 1190 metres i pugem fins a 2584 metres, llavors toca baixar i arribar a Arnuva, allà m’espera la Montse. Faig una parda de deu minutets, continuo i un altre cop un corriol i a pujar el Grand Col Ferret, déu ni dó; són les dues del migdia i fa una calor bestial. Després hi ha un control de només aigua i fins a La Fouly més baixada, molta baixada, però a partir de mitja cursa aquesta s’acaba. Arribo a Champex i m’espera la Montse, allà faig la parada més llarga, vint minuts per menjar una sopa i fer canvi de samarreta i mitjons. "Només" ens queden tres pujades i tres baixades de gairebé mil metres de desnivell cadascuna. Aquest relleu et destrossa, sobretot l’última pujada i baixada, la més llarga i dura (tota de pedra).

Des de Champex, i sense tenir en compte l'arribada, trobo tres cops més (Trient, Vallorcine i al mig de la carretera) a la Montse qui en tot moment m’anima, sort en vaig tenir!!!
Abans d’arribar al km 65 atrapo un basc que em proposa d’anar junts, li dic que sí però al cap de deu quilòmetres decidim anar per separat perquè no anem al mateix ritme. Abans de separar-nos ens atrapa un canari que diu que ja la va fer l’any passat; ens destrossa quan ens diu que l’última pujada és més dura que la que acabàvem de fer.

Al km 80 a Vallorcine, últim control de veritat, no se’m posa bé el menjar i marxo caminant tot i ser pla fins al km 83 on m’espera la Montse al mig de la carretera (són les 00:40). Allà comença la maleïda pujada de la qual tothom parla, de fet es vèia una currua de llumets pujant, i pujant... allà ho passo fatal, una hora i vint minuts de pujada que em maten, però quan arribo a dalt, allò és la glòria, control de pas i ens diuen que queden onze quilòmetres de baixada. Les noticies eren bones, però quina baixada… els últims cinc quilòmetres duríssims, es veu Chamonix però no s’arriba mai ni mai, vaig darrera un home que si no s’entrebanca cinquanta cops no ho fa cap (va amb bambes normals). Finalment arribem a l’asfalt i l’home amb qui anava es queda enrera perquè es para a plegar els bastons (jo no en porto) i a un quilòmetre de l’arribada em trobo un Italià que ho passa molt i molt malament, el pobre ho trèia tot fins i tot l'ànima, es trova fatal i l’animo perquè arribi amb mi, no sé com ho fa però es posa a córrer i arribem junts a l’arribada (temps final 17:38:09), òbviament m’espera la Montse, són quarts de quatre de la matinada, no és cap hora!

Ja està, dic a la Montse que no hi tornaré mai més, però no s'ho creu… ni jo tampoc!!!

A banda de la crònica de la meva (nostra) aventura... voldria dir que un altre moment d'emoció el vàrem tenir el dissabte; el Kilian arribant triomfant després d'haver completat l' UTMB. Aquest sí que és una màquina. Passa per davant nostre amb la senyera a les mans, nosaltres tenim la nostra a les mans i ens diu, ja la porto! com diria en Mr.Johan: gallina de piel.

Giir di Mont

Cada any en una petit poble dels Alps italians (Premana), es fa una cursa de muntanya de 32kms i 2450m positius de desnivell, segons els rellotges de la gent, eren 2650m. Ja feia temps que tenia decidit anar a fer aquesta cursa perquè m’havien dit que era com Zegama a l’italiana, doncs bé, a Zegama no hi he pogut anar mai, però aquí us puc asegurar que l’ambient és brutal, centenars de persones animant durant tot el recorregut, la gent oferint-nos veure en controls il·legals, una pasada, i és que es passa pel mig de molts poblets pràcticament incomunicats i la gent surt al carrer a animar i a oferir-te veure. A part d’això, al punt més alt de la cursa, uns 2000 metres d’altitud, hi tenien muntada una carpa amb música per animar els corredors.

A part del Giir di Mont, feien una Mini Skyrace de 20kms i 800m positius, fet que va anar bé perquè s’hi pogués apuntar la Montse i la Sussana, el Romà es va animar a fer el Giir di Mont.

A part de nosaltres i havien molts catalans, bé, tots els de la selección catalana i l’Agustí Roc i el Kilian Jornet, que per cert va guanyar i va rebaixar el seu propi rècord en 5 minuts, ara té el récord en 3:05:08, un servidor va fer 4:49:44, em pensava que seria com la cursa d’Alta Muntanya de Berga, i si em descuido no acabo, i vaig estar quasibé una hora més. En dones, va guanyar clarament l’Stephanie Jimenez seguida de l’Emmanuela Brizio i la Mireia Miró, que cada dia va a més. Per sorpreses, la d’un home de 80 anys que va acabar la cursa amb menys de set hores, impresionant. Qui està molt fort però aquí no es va trobar del tot bé, és el Just, a veure si es recupera d’aquesta petita ensopegada.

Pel què fa a la cursa, personalment la vaig trobar duríssima, començava baixant un kilòmetre i a partir d’aquí tres pujades i tres baixades, ja us podeu imaginar com eren.
Vaig començar molt bé, anava junt amb la vasca Ohiana azkorbebeitia, ella podía més a les pujades i jo a les baixades, però al començament de l’última pujada ja la vaig perdre de vista, aquí va ser quan em vaig començar a preguntar què carai i feia allà, ara bé, com sempre un cop dutxat ja pensava amb la próxima.

Finalment, avui m’ha arribat a casa el diari de la provincia de Lecco, on es feia el Giir di Mont, suposo que l’han enviat a tots els corredors, i a primera pàgina hi ha una foto del kilian i el tituar és: Il “Giir di Mont” parla catalano, record da urlo alla prova mondiale.

Si voleu veure més informació i els resultats de la cursa, podeu entrar aquí.

Monte Rosa Skyrace

Després de la meva “lesió”, vaig decidir d’anar a treure al cap a la cursa on m’havia inscrit per córrer, la Monte Rosa Skyrace. La Monte Rosa Skyrace és una cursa de muntanya de 32kms i 2400 metres de desnivell positiu, per tant, de les curses dures que hi han al calendari. A la següent foto podeu veure l’espectacularitat d’aquestes muntanyes.

Per tant, vaig anar a fer d’espectador. La Montse em va dir que també m’anava bé de tant en tant exercir com a espectador, diu que així puc saber com se sent ella quan vaig a fer aquestes curses tant llargues i m’ha d’esperar… suposo que també té raó.
Després de donar el tret de sortida de la cursa, amb la Montse vàrem fer els últims quatre quilòmetres de la cursa al revés, fins arribar al refugi Pastore, allà vàrem esperar que passéssin els primers corredors i llavors vàrem tornar al poble per un altre camí diferent al de la cursa. Al refugi vàrem poder tirar unes quantes fotos als primers corredors, una de la que ens va sorprendre més, és amb la lleugeresa que baixava la Mireia Miró, la qual va acabar en una excel·lent segona posició, déu ni dó el futur que li espera. En aquesta foto ja portava 28 kms.


També cal destacar el segon lloc de Toti Bes i el cinquè d’Òscar Roig.

Al final de la cursa, vàrem poder parlar amb dos italians que vàrem conèixer el dia abans, al sopar que es va fer per la gent que venia de fora i que es quedava allotjada. Ens van dir que hi havia molta neu, hi havien parts del recorregut que hi havia fins a un metre de neu, una bestiesa.

Bé, aquest diumenge si vaig a Núria haurà de ser una altra vegada d’espectador. A veure si el 26 de juliol puc fer el Giir di Mont, ja en tinc ganes, tot i que tot just he començat a córrer en terreny pla aquesta setmana.

Salut!!!

Lesionat!!!

Per una tonteria o perquè sóc un “gafe”, aquesta setmana sortint esberat de casa vaig patinar perquè el terra era moll i vaig caure, a conseqüència d’això, em vaig escantonar vuit dents, un queixal trencat, un tall a la barbeta, blaus al pit, i pelats a una mà i a un genoll. El més greu del cas, és que no obro al cent per cent la boca i he de fer exercisis per recuperar-hi la mobilitat, ja que no puc menjar amb comoditat i em fa mal quan faig moviments bruscs.




Per tant, com que no sé quan podré tornar a córrer he decidit comprar-me una bicicleta estàtica per entrenar una mica, o si més no fer alguna cosa. Espero que em serveixi d’alguna cosa ja que és força fotut no saber quan podré tornar a córrer amb normalitat.

De fet, el pròxim cap de setmana, estava inscrit per anar a fer la Cursa del Monte Rosa i no la podré fer, ara he de veure si estaré recuperat per fer el Giir di Mont el 26 de juliol. Esperem-ho!!!

Cursa 3 comarques d'Alpens

Tenint en compte que la cursa va tenir una magnífica organització, un recorregut ben pensat, uns paisatges de pel·lícula, un temps magnífic i molta gent disposada a córrer i a disfrutar-ne, podem dir que va ser tot un èxit.



Des de Parma fins a Alpens, El lluçanès. Diumenge a les 7:30 del matí, hi comença a arribar gent disposada a fer una de les curses de muntanya amb més història de la zona (20 edicions). No fa fred, el dia es presenta esplèndid. Alguns participants fan la inscripció a última hora, avui serem uns quants més de tres-cents. Tot apunt.
Jo mateix, el Romà, el Ferran, el Jesus i aquest cop, la Susanna (i el nebot, Marc) i la Montserrat érem a la sortida minuts abans de l'inici amb els nervis de voler començar com abans millor, bé en Jesus encara no hi era. En Miquel aquest cop no hi va poder ser, que et recuperis. L'equip de suport ara s'està passant a la competició... haurem de trobar substituts/es.



Abans de res, uns moments de silenci per el Ferran Suriñach, un dels pioners de la cursa a qui segurament debem molt més del que ens pensem.

El recorregut era diferent al de les edicions passades (jo crec que molt millor que l'altre). En aquesta edició la cursa començava amb uns 9-10 km que et permetien portar un bon ritme, i a partir del quilòmetre 10 era quan començava el desnivell en positiu que ens portava fins a Santa Margarita (quines vistes), després una baixadeta fins a trobar una altra pujadeta que ens feia arribar al Puig Cornador. A partir d'aquí un tros de pla i baixada fins arribar al fatídic quilòmetre 21-22 amb una altra pujada d'aquelles que fan mal, per després i per uns 3-4 km disfrutar a la baixada pensant en l'entrepà de botifarra que ens esperava a la plaça. I quina botifarra!!!

Personalment he de dir que estic content amb el meu resultat 02:18:53, però es pot millorar ja que a l'última pujada vaig quedar clavat, i això que me la coneixia, ja penso amb l'any que vé.

Finalment, podeu trobar classificacions, fotos... a la pàgina web: http://www.cursa3comarques.cat/

moltes gràcies a la organització per deixar-nos disfrutar molt.

Fins l'any vinent.

Nova web pels amants del running

El Just Sociats m'ha fet saber que per tota aquella gent que li agrada córrer, s'ha creat una nova web on trobareu informació sobre entrenaments, fisioteràpia, nutrició, etc., sobre curses, entrevistes amb personatges coneguts i no tan coneguts en el món del córrer, calendaris, reportatges, tot relacionat amb el CÓRRER.

Totes aquelles activitats que tingun alguna relació amb córrer: triatló, duatló d'afalt i de muntanya, ironman, challenge, marató i mitja marató d'asfalt i de muntanya, curses populars, mushing, canicross, i de molt segur que em deixo alguna especialitat!

www.corrercorrer.com acaba de néixer amb la intenció que sigui una bona eina d'informació per a tots els amants del córrer.

Farà un newletter que s'enviarà setmanalment a tots els subscriptors (evidentment de forma totalment gratuïta, amb els temps que corren...) així que no dubteu a visitar www.corrercorrer.com.

Per suposat estan oberts a suggeriments que sempre enriqueixen a tothom.

Enhorabona!!!

Una altra versió del YES WE CAN!!!

Després del ja famós “Yes we can” del nou president dels EUA, avui a la Montse li han enviat un enllaç que es pot trobar al youtube i que val la pena de compartir: un video del Team Hoyt, un exemple de superació.





Si teniu deu minutets per mirar-lo val molt la pena fer-ho, Team Hoyt



Si voleu saber més coses d’aquest equip també podeu visitar la seva pàgina web http://www.teamhoyt.com/



Un exemple en majúscules!

Cursa d'Alta Muntanya de Berga

Un parell de dies després de la cursa, finalment puc escriure quatre ratlles explicant la cursa, la qual vaig disfrutar com un camell, això no vol dir que en alguna part del recorregut no estigués pensant per dins què carai i feia allà, i a sobre dos dies després encara em fan mal les cames.






Personalment em va agradar molt, com a recorregut la millor que he fet mai, potser també la més dura i de les que he patit més, a més a més, l’organització va haver de canviar a última hora una part del recorregut i es va allargar a 31 kms i quasibé 2400 metres positius de desnivell, casi res…

Ni mitja hora abans de la cursa, va caure un xàfec a Berga que els que no estaven desperts del tot, se’ls hi va passar la son de cop, i sinó en aquest moment cinc minuts després de començar la cursa, ja que fins a dalt a Queralt ens vàrem fer un fart de pujar esgraons, a partir d’aquí un bon tros de camí planer per recuperar forces fins a Espinalbet, llavors un altre cop pujada fins al control 5, i després la part del recorregut que vaig disfrutar més, el camí dels bons homes fins quasibé a Peguera no l’havia fet mai i em va encantar, però totes les coses bones s’acaben, i a patir bastant fins els rasos de dalt, i llavors en comptes de planejar fins al començament de la baixada, ens desvien fins a l’aparcament dels rasos i tornem a pujar ara per una antiga pista d’esquí que ens porta fins al començament de la baixada, i per postres comencem la baixada amb la part més técnica del recorregut, però com que la gent del berguedà toquen el tema hi havia gent que controlava que ningú prengués mal, tant en aquest punt com en tot el recorregut. A partir d’aquí baixada fins a Berga i patir molt i molt de cames a la baixada de la Figuerassa, onze o dotze minuts que semblava que no s’acabaven mai. Al final vaig tardar 3:52:03 i super content, a més a l’arribada com no, ens esperaba un bon aperitiu, i no parlar del fuet, la bossa de patates, els mitjons i la samarreta que ens varen donar, ja veig que l’any que vé haurem de repetir, ara només cal animar a l’excel·lent organització a continuar així.

Ruta pels appennins

Divendres 1 de maig, aprofitant que a Itàlia també és festa vàrem fer una sortideta de dues hores als appennins italians, concretament vàrem anar a la zona del Passo del Cerreto.
La nostra caminada va començar i acabar al poble de Sassalbo, un poble petitet dels apenins Tosco-emilians que es troba força aïllat. De fet es diu que no hi ha massa camins per arribar-hi, una estratègia que temps fa els permetia no deixar entreveure que el poble era habitat. Al poble s´hi respira una atmosfera agradable; tothom ens saludava, i es pot disfrutar d'unes vistes molt interessants, a més el poble es troba enmig d'un bosc de castanyers centenaris.

Comencem a caminar-córrer direcció al Passo dell'Ospedalaccio, tres o quatre quilòmetres de pujada pràcticament tot ombra que ens fan venir ganes de tornar-hi a la tardor; estàvem envoltats de castanyers i de faigs. A l'inici de la pujada el camí és empedrat i està molt ben conservat, més tard aquest camí desapareix (o nosaltres el vam perdre). En aquesta pujada vàrem haver de creuar el Torrente Rosaro, el qual oferia unes imatges fantàstiques conseqüència de les nevades que hi hagut aquest any.

Un cop passat el passo de l' Ospedalaccio, varem enfilar el descens cap a Sassalbo a través de la vall, molt escarpada, del torrent Aqua Torbida, el qual vàrem haver de travessar tres cops. Realment el nom li escau, si el torrent Rosaro era clar com l'aigua, aquest no. Atravessar-lo ens va costar una mica perquè hi havia molta pedra a banda i banda del torrent.

Al final vàrem passar per davant del "sasso bianco" o pedra blanca, que és una paret de color totalment blanc i d'origen calcari. De fet el poble deu el seu nom a aquesta paret.

Desconeixem els quilòmetres que vàrem fer, però sí que sabem que vàrem fer uns 400 metres de desnivell positiu. De fet, si es vol fer aquesta ruta al Bell mig del poble hi ha un mapa on descriu el recorregut a seguir, ara bé, no posa els quilòmetres, però està molt ben marcat.

Ara hem de veure si les altres rutes que es poden fer als appennins estan igual de ben marcades, el problema és que moltes d'elles encara no es poden fer amb normalitat ja que hi ha força neu a partir de 1300 metres, tal com es pot veure aquesta foto on surt la Montse amb Il Forame al fons de 1610 metres d'altitud.

Espero que aquesta sortida m'hagi servit d'alguna cosa per la cursa de la setmana que vé a Berga, almenys per tocar una mica de muntanya ja que feia molts dies que no podia.

Cursa d'Alta Muntanya de Berga

Falten dues setmanes i mitja, i ja estic nerviós!!! No és que tingui por, però és que faig tant poques curses, que quan s’acosta el dia de fer-ne una, només faig que pensar-hi. Ben mirat potser em va bé, ja que fa temps que només penso en l’Ultra Trail (el curt), de fet, almenys un cop a la setmana entreno amb la maleta amb un mínim de pes de dos quilos, que és el pes obligatori que has de portar a la sortida i després de cada avituallament.
Tornant al tema de la cursa de Berga, tenia la intenció de fer-la amb la maleta per entrenar, però al final no ho faré perquè potser seria fer una mica el notes, tot i que m’aniria força bé.
Ja tinc ganes de veure com reaccionen les meves cames amb aquelles pujades tant llargues; mirant el recorregut, ja veig que em tocarà patir al mateix lloc que l’any passat a la marató, és a dir, a la vaga que va del poble de Peguera a dalt els rasos, i a més amb aquesta cursa haurem de patir de valent a la baixada de la Figuerassa…
No me'n he pogut estar de mirar l’arxiu de fotos, hi he trobat aquesta foto de la marató de l’any passat al seu pas per dalt els rasos, on es veu que pateixo de veritat.




A més, aquest cop no m'han deixat sol i som cinc de colla, això és bo, que cada vegada siguem més.

Sortida a Montserrat

Diumenge de Pasqua, amb la Montserrat ens vàrem llevar d’hora per fer una petita excursió a Montserrat. A les vuit del matí arribàvem al pàrquing de Montserrat, tot seguit, després d'esmorzar acompanyats d'una freda boira, vàrem començar a córrer direcció a Sant Miquel, a partir del monastir la boira ja no ens va acompanyar més.

Després d'arribar a Sant Miquel vam enfilar direcció a Sant Joan, on ens vàrem apropar a les restes del poblat.

Després vàrem continuar direcció a Sant Jeroni ( el nostre objectiu), aquesta part és l'única que és força plana i es gaudeix de vistes impressionants a una banda i altra de la muntanya. També és en aquesta part on es troben els primers graons.

Un cop arribats a Sant Jeroni, podem gaudir del paissatge, el qual ens mostra unes excel·lents vistes, ja que la boira ha marxat del tot. Molt recomanable.

Tot seguit continuem el camí de baixada direcció al Monestir, però abans d'arribar al Monestir, ens desviem a l'esquerra una estona, ja que anem bé de temps; gaudim de les vistes de la muntanya pel costat del Llobregat. Fem marxa enrera, i abans d'arribar a Montserrat, ens trobem algunes persones que enfilen el camí a Sant Jeroni.

Arribats a Montserrat, aprofitem per comprar un pot de mel i una mica de mató, s'han de recuperar les calories gastades, i de quina manera!!

Hem trobat al wikiloc la ruta, la podeu trobar clicant aquí.

Fins a la pròxima.

Campionat d'Europa de Skyrunning

Aquest any, a les espectaculars muntanyes de les Dolomites, tindrà lloc el campionat d'Europa de curses de muntanya, concretament a Canazei (Itàlia) el 17 i 19 de juliol de 2009.

Serà la tercera edició del camiponat d'Europa després d'haver-se fet els dos anys anteriors a Poschiavo (Suïssa) i a Zegama (Euskadi), però a diferència dels anys anteriors, aquest any el campionat es decidirà amb dues curses, el divendres 17 de juliol es farà el "Dolomites Vertical Kilometer", i el diumenge 19 de juliol la "Dolomites Skyrace".

Com a participant de l'edició de l'any passat de la Dolomites Skyrace, us puc dir que és una cursa molt maca de fer, i al mateix temps molt dura per la seva distància (22kms) i desnivell positiu (1800m). Per distància i desnivell, compararia aquesta cursa, amb la Cursa del Taga 2040, ara bé, amb un terreny totalment diferent, és a dir, la Dolomites Skyrace es desenvolupa per un terreny totalment rocós, que fa que es pateixi molt de cames a la baixada. Personalment, compararia la baixada d'aquesta cursa, amb la baixada de la Cursa del Pedraforca però més llarga i amb pedres més grans.

Perquè se us faci la boca aigua, entreu al web de la ISF, i podreu veure un video de totes les curses de l'any passat i una entrevista a cadascun dels guanyadors. Com a espectacular, podreu veure les imatges de l'Skyspeed que es va fer l'any passat, i que va guanyar el Just Sociats.

Per veure més informació sobre les curses, us podeu adreçar a http://www.dolomiteskyrace.com/ on hi podreu trobar tota la informació de la cursa, podreu veure que per gentilesa de La Sportiva us regalen aquests bambes:





L'any passat ja les donaven, i us puc dir que van força bé per fer quilòmetres verticals, però són massa dures per fer curses amb poc desnivell.

Entrenaments llargs...

Com que estic inscrit a l'Ultra Trail del Mont Blanc (el curt de 98kms), mensualment m'arriba informació de la cursa, i per exemple aquest més m'ha arribat informació d'entrenaments llargs que també pot fer servei a gent que es prepari per altres curses o travesses de muntanya d'aquest estil. Per tant, si algú es vol preparar durament al juliol, cada cap de setmana, Ultrafondus organitza quatre pràctiques de quatre dies amb Vincent Delebarre, guanyador d'una edició de l'UTMB® y guia de muntanya. Podeu veure més informació clicant aquí.

I si en voleu més, per reconèixer el recorregut, també al juliol (5 – 12 – 19), tres reconeixements de 4 dies organitzats per Dawa Sherpa, també guanyador d'una edició de l'UTMB®.

A mesura que em vagin passant informació, l'aniré publicant.

Primera cursa de muntanya d'Olost

Finalment ja puc dir que he fet una cursa el 2009: la primera cursa de muntanya d'Olost (El Lluçanès).

Hi vaig participar en companyia de cinc amics més: Jesús, Romà, Miquel, Toni i Ferran. A més a més de l'habitual equip de suport, el qual sempre hi és (des d'aquí moltes gràcies).

La cursa, inclosa a la Lliga Catalana de curses de muntanya, constava d'un total de 15 km amb un desnivell d'uns 450 metres positius i un recorregut bastant ràpid. Pel que fa a la organització, i tenint en compte que es tractava de la primera vegada que venia organitzada, podem dir que en global va ser òptima. Hi havien força esbardisses en el camí que dificultaven la cursa constant, i en alguns punts era fàcil de perdre's: jo em vaig perdre en un punt, però alguns companys varen tenir veritables feinades a trobar el camí correcte en més d'un lloc. A banda del marcat del recorregut, penso que es podrien millorar alguns altres aspectes com per exemple: marcar els quilòmetres i incrementar els punts d'avituallament durant el recorregut, i l'horari de la cursa (8:30 del matí, potser és una mica dora per una cursa tant curta). Ara bé, tal com he dit, l'organització va ser òptima, i per tant aquests apunts són únicament suggeriments d'un servidor.

Hi va haver un total de 171 participants, els temps dels quals els podeu trobar clicant aquí (enllaç que podeu trobar a http://www.sedentaris.cat/). El meu temps personal va ser de 1:09:39.

Un cop arribats, l'organització ens tenia preparat un bon esmorzar: pa amb tomàquet i un tall de botifarra, cosa que és de molt agraïr.

Un cop acabat l'esmorzar, cap a casa havent passat una molt i molt agradable estona en companyia de tot l'equip (com diu el Ferran).

Des d'aquí agraïr l'esforç realitzat per part de l'organització i encorartjar-los a continuar treballant per una altra gran cursa de muntanya, i a veure si el pròxim any passa per Oristà.

Moltes gràcies!

Ja queda poc!!!

Desde que vaig fer la Sant Silvestre Manlleuenca, és a dir, ja fa dos mesos que no he fet res més. Això del canvi de residència m'ha fet reduïr considerablement el número de curses que faig, per això estic molt content de que arribi la primera cursa de la temporada, i serà a Olost, a prop de casa. Espero que després de la Cursa d'Olost en vinguin més, i amb més continuïtat, de fet tinc planejat fer-ne com a mínim una al mes, ja que sinó tota la motivació que s'agafa entrenant es perd amb un tres i no res. L'objectiu és fer-ne una al mes per arribar a l'Ultra Trail del Mont Blanc (el curt) a tope.

Raquetes a Schia

Aquest dissabte (21 Febrer 2009) vàrem fer una sortida per estirar les cames tot fent una passejada amb raquetes de neu a l'estació d'esquí Schia.

Aquesta era la nostra segona visita a l'estació. Schia és una petita estació d'esquí situada als apenins de l'Emilia Romagna (Itàlia), per més informació podeu visitar el següent link:

http://www.schiamontecaio.it/

Allà mateix, al peu de pistes hi ha una petita botiga on es poden llogar les raquetes i també els bastons a un preu de nou euros.

Tot i que no hi ha recorreguts marcats per fer la pràctica de les raquetes, el fet que es tracti d'una estació molt petita permet caminar pels vorals de les pistes. Les nevades que hi ha hagut durant els últims mesos han acumulat gruixos importants de neu (30 a 60 cm), la qual en aquests moments està força glaçada. Temps esplèndid, fred, però assolellat, cosa que fa que un gaudeixi de la jornada.

En aquesta ocasió varem començar el nostre recorregut des del pàrquing d'Schia a 1250 metres d'altitud pujant per la "pista fàcil" número 1 (al mapa) . Un cop arribats a dalt d'aquesta pista, ens vam dirigir mitjançant els camins de connexió que hi ha entre pistes (raccordi) fins al remontador número 4. Aquí vam enfilar el nostre camí fins a costa grande (1510 metres) per la pista número 6 fins a arribar al final del remontador núm. 4. Després d'observar com un noi practicava el parapent, i després de fer-nos les corresponents fotos, varem enfilar un camí que comença al final de la pista número 6, que no està marcat al mapa, que et porta fins al "corno di caneto" (1430 metres, veure la foto), per tot seguit enfilar el nostre camí de baixada per la pista 2 el qual ens portà de retorn cap a la pista número 1. D'aquí cap al pàrquing i després cap a casa.

Un parell d'horetes ben passades fent un exercici del tot aeròbic i molt bo per enfortir una mica la musculatura.