Cursa 3 comarques

Per cinquè any consecutiu he anat a la cursa d'Alpens, una de les de més tradició que es fan a Catalunya. Com sempre molt bon ambient i molta gent, des de l'any passat que hi ha més de tres centes persones. I desde l'any passat que també hi ha recorregut nou, i personalment m'agrada més aquest que no pas l'antic.

Aquest cop hi vàrem anar amb el Jesús, el Ferran i el Romà i tots quatre vàrem disfrutar d'allò més amb la Cursa ja que va fer un dia quasi perfecte, un ruixat el primer quilòmetre de cursa ens va despertar i no vam patir calor durant el matí, va ser genial.

Tota la informació de la cursa la podeu trobar a http://www.cursa3comarques.cat/ . Vaig quedar el trentè classificat amb un temps de 2:23:54, cinc minuts més que l'any passat. Tot i els cinc minuts més, estic molt content perquè vaig disfrutar com un camell. Ara ja només he de pensar en la cursa que faré d'aquí a poc més de quinze dies a les Dolomites, Lavadero Ultra Trail: http://www.ultratrail.it/ .

Enhorabona als organitzadors per donar-nos la oportunitat de fer la cursa de les tres comarques, una de les millors curses de muntanya que es poden fer, bé sigui pel recorregut com per la organització i no oblidem l'entrepà de botifarra de l'arribada (genial). Com sempre un 10.

Fins aviat.

Finestre di Pietra

Dissabte passat vàrem decidir anar a fer una cursa, que ja toca. Es tractava d'una cursa similar a l'última que havíem fet, tant per recorregut com per distància, el nom "finestre di pietra" la distància 35 kms i el desnivell positiu 1900 metres. El poble de sortida Cantalupo Ligure un petit poble del Piemonte (no de la Liguria com ens pensàvem) situat a sobre de Gènova.

Le finestre di pietra es fa conjuntament amb una altra cursa, més llarga i amb més desnivell, "le porte di pietra". Això fa que per horaris els corredors de la llarga surtin al matí i els de la curta a les 14:00 del migdia, per nosaltres perfecte, ho vam fer tot en un dia: marxar de Parma, arribar al lloc, agafar els dorsals, córrer, "pasta party" i cap a casa a dormir.



Uns dos-cents inscrits a le finestre di pietra, dones poquetes, però n'hi havia una d'aquelles que a on va triomfa (com la Sant Miguel), la Corinne Favre, hay nivel!

La zona fantàstica, hi ha turons i més turons, muntanyetes i més muntanyetes. Quan un es troba a la carena del turó... unes vistes meravelloses. Bosc i més bosc. Racons i més racons. Poblets i més poblets. Fang i més fang.

El recorregut no era massa tècnic però en alguns punts de pujada hi havia molta pedra malgrat tot els organitzadors ho van fer molt i molt bé; hi havia persones controlant que la gent no es fés mal i sempre hi havia una corda on agafar-te. La resta tot molt bé, excepte pel fang. Durant les últimes setmanes ha plogut molt i molt i això va fer que hi hagués molt de fang en bona part del recorregut, feina feixuga; a part d'haver de vigilar on posàvem els peus, l'acúmul de fang a les bambes et fèia treballar més encara.

El problema o per dir-ho d'una altra manera "el desafiament" del dia vas ser que la cursa era en semi-autosuficiència, d'aquesta manera al llarg del recorregut només hi havia 3 controls on només s'hi trobava aigua. De fet al tercer control l'aigua era la de la font que hi havia al costat del control... Per sort anàvem preparats, però això no treu que hagis de portar força pes a sobre (1 litre d'aigua, barretes, paravent, el frontal per si se'ns fèia fosc, la manta tèrmica, la vena, el xiulet...).


La Montse que no havia entrenat durant l'últim mes... no la tenia massa clara, però al final la vaig convèncer. De fet li va anar millor a ella que a mi... no estic content i és que vaig posar-me bambes noves (número equivocat) i a la baixada em fèien molt de mal les puntes dels dits. Vaig acabar destrossat amb un temps de 4:23:53. En canvi la Montse va baixar de les 6 horetes (35 segons per sota les 6 hores) i contenta cap a casa (emprenyada amb el fang que la va destrossar).


Servei de dutxes una mica deficient (amb sorpresa inclosa) però un pasta party fantàstic i cap a Parma falta gent!

Trail dei Gorrei

Doncs sí, finalment jo i la Montse vam poder fer una cursa per terres italianes aquest any, vam anar a Cimaferle per fer el Trail dei Gorrei, 38,5 kms amb un desnivell positiu de 1600 metres, també hi havia la possibilitat de fer una cursa més curta de 23 kms, però vam optar per la llarga. En total hi havia 60 inscrits per fer la llarga, i com a curiositat, a la Montse li van donar el dorsal número 1.

El dia no acompanyava, tot anant cap al punt de sortida, estava núvol, i això ens deia que no seria acompanyat pel sol. Això va fer que sortissím una mica massa abrigats, primer error de càlcul, sobretot per part de la Montse, jo ja li vaig dir que suaria de valent... però com que és una mica tossuda va decidir sortir amb tota la roba... i després i quan ja va començar a córrer, vinga a treure's peces de roba.

Doncs bé, amb la maleta a l'esquena, plena d'aigua, menjar, i totes les coses que eren obligatòries... ja estàvem a punt per començar.
El terreny no era dolent, et permetia córrer sense dificultats en molts dels trams, a excepció d'un parell de punts. Els punts crítics van ser dos, la primera baixada que era dura, més que pel pendent, pel tipus de terreny, la pujada del quilòmetre dinou, però sobretot, sobretot... el riu que vam haver d’atravessar abans de la pujada del dinou. Segons el què ens van dir, aquell riu no havia de baixar amb tanta aigua. De fet varen haver de col•locar una corda per tal que la gent no patís al passar. Ben xops vam haver de fer una pujadeta dura, dura... més que res perquè ja portàvem dinou quilòmetres. Al riu la Montse va cometre un error de càlcul que va fer que perdés un bon grapat de temps. Va decidir de treure’s bambes i mitjons i passar el riu a peu descalç... malament, perquè després portava més sorra als peus que si hagués participat a una cursa al desert... i just després d’atravessar pim-pam-pum relliscada i una bona trompada a la part davantera de la cama... i quins talls que porta ara a tota la cama... tot i això va decidir continuar. Tal com diu ella amb trompada o no tampoc hauria anat més ràpid del que va anar.

Finalment, arribo amb 4:16:38 i la Montse amb 6:04:48, molt contents els dos, sobretot després del "Pasta party", això si que els hi agrada als italians, i tot seguit entrega de trofeus, amb sorpresa per nosaltres, ja que donaven premi pels tres primers de cada categoria, i resulta que nosaltres erem de la categoria de 30 a 39 anys, i la Montse va acabar segona de dones, i jo primer en homes, per tant, vàrem marxar carregats cap a casa, a part de la samarreta tècnica que et donaven per acabar la cursa, ens van donar una bossa per posar les bambes, un xandall, dos paquets de macarrons (of course), i una ampolla de prosecco.

Excursió al Monte Bosso

Finalment, després d'uns caps de setmana molt ocupats, avui hem pogut sortir amb la Montse un parell d'horetes per la muntanya. Som a finals de març, i comptant la cursa de Sant Hilari, em sembla que és el quart cop aquest any que puc fer muntanya, això de viure a una ciutat tant planera no m'ajuda gaire a fer allò que m'agrada.

Per culpa del canvi d'hora una mica més i no hi anem, ja que hem marxat a les onze, i a sobre per sortir d'aquesta maleïda plana, hem de fer més de mitja hora de cotxe per trobar alguna cosa. Avui hem anat al Monte Bosso que està a 719 metres sobre el nivell del mar, pot semblar poca cosa, però a 1000 metres als apenins encara hi ha neu, i a 1200 metres hi podem trobar una estació d'esquí.

Amb les ganes que teníem que arribés el bon temps i fer alguna cosa, i quan ens volíem inscriure a una marató de muntanya que fan a prop de Padova d'aquí quinze dies, les inscripcions estaven tancades perquè havien arribat als cinc cents inscrits, sort que n'hem trobat una altra a prop de Gènova.

Com m'agrada que arribi el bon temps, hi ha tantes coses per fer...

Mitja marató de Sant Hilari

Finalment he pogut fer la primera cursa de l'any, ja en tenia ganes, i res millor que poder anar a Sant Hilari on sempre m'hi trobo algun vell amic.


A tres quarts de set del matí em recull el Jesús per anar a buscar el Miquel a Sant Julià, i d'allà cap a Sant Hilari, on ens espera el Toni, pels vells amics, alias "Torenyo". No hauria dit mai ningú, però el Torenyo ara s'ha començat a aficionar a córrer, de fet ja el tenim mig enredat per anar a la Cavalls del Vent.

A Sant Hilari, com sempre, un fred que pela. Tot i el fred decideixo sortir amb màniga curta i cregueu-me si us dic que el pròxim any ho faré amb pantalons curts i tot. Sortim a dos quarts de nou 184 corredors/es, d'aquests/es 78 faran la marató, tot un èxit pels organitzadors. Fins aquesta edició a la Marató Salvatge, us puc assegurar que el nom se'l val perquè quan la vaig fer fa dos anys vaig acabar rebentat, no hi havia massa concurrència. Per tant aquesta edició ha sigut un gran èxit pels organitzadors, enhorabona, i enhorabona també a tots els valents que la van fer.


Si sorprenent va ser el número de persones que es van apuntar a la marató, més ho va ser
el temps que va fer el guanyador; va baixar quatre minuts de les quatre hores, Déu n'hi dó com està en forma la gent.


Pel què fa a la meva cursa, vaig anar molt bé als trossos planers, i cansat a les pujades i a les baixades (sort que no n'hi havien gaires). Tot i no estar massa fi a les pujades i baixades vaig acabar amb un temps de 1:46:33. Suposo que això d'entrenar a una ciutat que és totalment plana no ajuda massa a fer bones curses de muntanya, a veure si comença a fer bon temps i podem anar a córrer o caminar una mica a la muntanya amb la Montse, per millorar-ho una mica. Malauradament... avui està nevant un altre cop!

Salut i kms