6/10/10

Cavalls del Vent

Viatge llampec a casa per fer la Cavalls del Vent. Arribem a Oristà a les 23:45 del divendres, a les 07:00 del dissabte marxem cap a Bagà per fer la cursa a les 10:00, a les 04:00 de la nit del dissabte al dimenge tornem a ser a Oristà, dormin i passem un diumenge com tontos, jo coix, m'arrossego... i al vespre cap a Parma on hi arribem a la 01:30 de la nit del diumenge al dilluns per anar a treballar el dilluns... si, ja ho sé aquestes coses no es poden fer amb presses, però quan fa tant temps que ho esperes es fa el què calgui, i a més amb la decepció del Mont Blanc (TDS).

Arribem aquest cop a Bagà per fer la cursa amb la Montse, el Jesús, el Ferran i el Miquel, i mentres anem a recollir els dorsals ens trobem un munt de gent coneguda, tothom vol fer aquesta cursa!!!

No ho entenc, res de nervis i dos dies abans se'm encongia l'estómac tant sols de pensar-hi!!!

A les deu en punt gas i amunt, més de dues hores i mitja de pujada, semblava que no s'acabaria mai. Ens recuperem al refugi de Niu d'Àliga i aquí és on em comencen els problemes de veritat, al cap de deu minuts vull veure i m'en adono que he perdut la cantimplora o com es digui. Si la Montse ja m'ho havia dit que no ho feia bé, però com que sóc una mica marrà i m'agrada portar-li la contraria o faig a la meva manera i m'equivoco, és a dir, no es poden fer canvis d'última hora!!! la Montse em diu que la seva maleta és massa petita per portar-hi tot el què li fa falta i fem un canvi, però jo trec el seu camel bag i a la reixa externa que té la bossa i poso un bidó d'aigua de mig litre. Doncs, a partir d'aquí comença el meu calvari personal, he d'arribar al refugi del serrat de les esposes (unes dues hores), sense aigua i amb una calor bestial... això fa que em vagi menjant l'olla (decideixo que no aniré mai a fer una cursa al desert, jejeje) i cada minut que passa vaig a menys... arribo al serrat de les esposes com puc i molt malament, no sé si mai les havia passat tant magres, em costa un munt recuperar-me, allà hi trobo l'afició que m'ajuda i em dóna una ampolla d'aigua per poder continuar... m'estic quinze o vint minuts allà i sembla que hagin passat dos minuts, però sé que he de marxar i anar-me recuperant de mica en mica. I tant de mica en mica que fins al Prat Aguiló no veig clar que acabaré, allà m'atrapa el Miquel, arriba com un tiro!!! i li dic que ja m'atraparà, jo feia massa estóna que era allà i no el podia esperar (em pelava de fred)... a partir d'aquí vaig fins al final de la cursa amb el Cèsar (un noi de Tona que havíem treballat junts), després d'haver-ho passat tant malament vaig estar de molta sort de trobar-me algú que anés al meu ritme fins al final. Al Lluis Estasen ens atrapa el Miquel que arriba amb un noi d'Aiguafreda i tots dos s'afegeixen amb nosaltres, el Miquel va com una moto i no para de xerrar, jo no sé com s'ho fa. Després del Gresolet el Miquel apreta i em fa suar de valent fins a Sant Martí, allà li dic que tiri que nosaltres ens fa anar molt ràpid, i mai millor dit, ens treu deu minuts pujant als empedrats, quin calvari i això que me'ls coneixia. Ens hi estem cinc minuts i gas, allà fa força fred. Només tenim ganes d'arribar i així ho fem amb menys de dues hores, baixem com un tiro (per nosaltres!!!), quina felicitat... això és "lo más", dic que no hi tornaré mai més (després de 16:31:55 és normal no!)... però no sé perquè ho dic, això no s'ho creu ningú!!!

I la Montse, la Montse és una campiona, es puleix 55 kms, uns 4000 metres de desnivell positiu en poc més de catorze hores i sense entrenar... el què m'empipa més, és que no té mai agulletes, jo m'arrossego i ella tant tranquil•la. A veure si l'acostumo a fer alguna cosa no tant llarga com aquesta més sovint durant l'any, així l'any que vé surt amb la convicció de només acabar!!!

Després de tres dies fotut continuo pensant amb la cursa i crec que és la millor de les millors... recorregut, paisatges, organització, ambient... genial!!!

Eh! Abans d'acabar no em voldria descuidar els que sempre hi són i ens animen: La Gemma, la Laia, la Maria, La Núria, la Laura i el Xavi... i els que comencen: el Roc i la Bruna.

4 comentaris:

  1. Mira, lamento dir-te que hi hauràs de tornar i fer-la en menys de 15 hores que és el teu temps. La Montse es va retirar per "cortesia" que s'agafi un dilluns de festa perquè l'hauria acabat sense problemes en 22 hores. En resum, que sou uns "cracks" tots dos i que ja podeu pensar en tornar-hi.

    Ferran

    ResponElimina
  2. je je, ara ja entenc perquè ho dius això...
    anar assedegat es molt xungo, pitjor que el cansament!
    va! ànims.

    ResponElimina
  3. Hola nanu!!!!

    Esteu tots fets unes màquines!!!! Quan sigui més gran vull ser com vosaltres!!!!

    Felicitats (Jesús, Xevi, Montse.....)

    SALUT!!!!

    Antoni1

    ResponElimina
  4. Nanos, quan era al refugi del serrat de les esposes vaig dir que no hi tornaria mai més!!! però és tant divertit això que a vegades les paraules se les emporta el vent!!!

    A tope!!!

    ResponElimina

Gràcies pels comentaris!