Aficionat a les curses i travesses de muntanya

Ecomaratona del Ventasso

2011-07-17T08:05:00.000-07:00

Després d'una setmana atrefagat i amb moltes agulletes, no m'he decidit d'escriure algunacosa fins avui.

Fins l'última setmana no vaig decidir-me d'anar-hi, ja que les curses tant llargues em deixen força baldat, però com que cada vegada falta menys perquè neixi la petita, llavors potser se'm acumularà feina, i vaig pensar d'aprofitar l'oportunitat de poder fer una altra marató a prop de casa.

Total, que al final va ser una marató molt semblant a la que havia fet just tres setmanes abans, llàstima que aquest cop hi haguéssin cinc o sis quilòmetres d'asfalt que no van agradar molta la gent, però bé, suportables. Al final 4:56 de cursa sota un sol molt calent.

Com a curiositat, em va sorprendre que hi haguéssin catorze o quinze avituallaments durant tot el recorregut, diria que l'organització ni va afegir al veure que seria un dia calorós i així es va estalviar problemes, per nosaltres perfecte, i òviament felicitar-los.

Ecomaratona delle Aquile

2011-06-22T10:51:00.001-07:00

Com que diumenge feien una marató de muntanya a prop de Parma vaig decidir anar-hi. Vaig marxar amb els dos col.legues de Parma per aquestes coses: el Nicola i la Katia. La Montse va arribar a l'hora del dinar, i és que com sempre vam poder gaudir del "Pasta Party" (un plat de macarrons, aigua i postres per 5 euros).

No és que estigués entrenat del tot per fer una marató, però com que tant a prop no hi ha res més programat, no podia deixar passar l'oportunitat.

Va ser una marató amb uns 2000 metres de desnivell positiu i un terreny bastant bo per córrer. Això va fer que m'anés força bé la cursa i arribés amb un temps de 5:06:13, en setena posició després de la Katia, òbviament, i aquest cop per davant del Nicola. Em sembla que porten molts kms al cos... de fet el dia abans n'havien fet 20 de muntanya. Total que com que aquí a aquest país els hi agrada donar molts premis em van donar el primer premi de la meva categoria, i vaig marxar cap a casa carregat de Prosseco, formatge i embotits.

Bé a veure si em decideixo per fer alguna cosa al juliol, a aquest país fan tantes coses que se'm fa díficil triar.

III Strafuso Tail Running

2011-05-11T12:01:00.000-07:00

Diumenge vàrem anar a Scurano (50 minuts de Parma) a fer una cursa de 16,5 kms que consistia en pujar i baixar una muntanyeta que es diu el Monte Fuso. En total uns 350 corredors i al final super content d'haver acabat en dinovena posició, un tipus de cursa que cada vegada m'agrada més, ja que al entrenar distàncies curtes, quan faig coses llargues ho passo molt malament, en canvi d'aquesta manera almenys torno a casa sencer.

I avui una alegria d'allò més, la Katia, la noia que va venir amb nosaltres a fer el Trail dei Gorrei i que va ganyar, l'han convocat per anar amb la selecció italiana, ella super contenta, i el seu home no cal dir-ho.

A veure què serà el pròxim que farem, em sap molt greu no poder anar a Alpens, després de cinc anys de fer-la aquest no hi podré anar, però tampoc em preocupa molt, perquè sé que no la deixaran de fer mai...

Aquest any el què m'agradaria de veritat és fer alguna cursa als Alps, l'any passat ja no hi vaig poder anar i aquest any en tinc moltes ganes tot i que sé que no estic molt preparat, però bueno l'important és participar!!!

Salut i kms

Trail dei Gorrei

2011-04-07T12:17:00.001-07:00

Tornem a Moretti a fer el "Trail dei Gorrei" el qual ja havíem fet l'any passat. Aquest cop hi anem amb dos col.legues de Parma, la Katia i el Nicola, dos cracs. De fet ella va guanyar sobradeta, i això que dèia que estava en baixa forma... Els dos són uns cracs dels trails, de fet el Setembre passat van acabar el "Tor des Geants", ni més ni menys que 330 km. Sortim a quarts de nou del matí, i ben aviat comencem a suar de valent; les primeres pujades no es fan esperar i a més a més fèia molta calor ja des de primera hora del matí. A mesura que passaven els quilòmetres cada cop em feien més mal les cames, suposo que viure en una Plana com la Padana fa que les cames no estiguin preparades per aquest tipus de repte. A més a més els organitzadors van plantejar un recorregut d'aquells d'anar-hi, era molt i molt tècnic. Durant gairebé tot el recorregut vaig anar amb el Nicola, però quan faltaven cinc quilòmetres ja no el vaig poder seguir. La Katia ens havia deixat al km 25, està feta d'una pasta especial. Al final vaig tardar 6:26 a completar els 46 km, una mica massa però al no estar acostumat a aquestes distàncies, estic súper content!

A l'arribada com és habitual vam gaudir de la pasta party, és a dir, un bon plat de pasta, aquest cop amb fèsols, una mica de formatge i cap a casa ràpid que encara ens quedaven dues hores i mitja de viatge.

Per saber més coses sobre la cursa visiteu aquest LINK, si mai voleu anar a passar una nit per aquelles contrades us recomanem l'hotel Moretti on podreu sopar de pebrots!

Salut i Km.

I Cursa de muntanya d'Olvan

2011-03-22T11:19:00.000-07:00

De la manera que m'agrada anar a córrer al Berguedà, i tenint l'oportunitat d'anar-hi diumenge passat, no vaig deixar passar l'oportunitat d'anar-hi i fer una bona suada, aquest cop quasi erem tots els de sedentaris.cat d'Oristà excepte la Montse i el Ferran, Ferran no estudiïs massa!!!

Van ser quasi 20 kms i 1000 metres de desnivell positiu repartits en dues pujades que no ens van deixar passar gens de fred, tot i la fresqueta que feia de bon matí. Content de poder fer curses d'aquest estil, ja que pels entrenos que faig, ara per ara són el meu límit (tant per kms com per desnivell), si hi hagués més pujada no sé com ho faria, perquè sense poder entrenar muntanya, tant sols veure una pujada les passo molt magres... però bé, anar fent...

Salut i kms

Web cursa

Winter Trail Boschi di Carrega

2011-03-09T11:00:00.000-08:00

Fang fins a les orelles!!! Això és el què em vaig trobar diumenge, a una cursa que feien a 20 minuts de Parma. De muntanya poca, però el fang va ajudar a passar un matí divertit, a un circuit de dues voltes que s'havien inventat els organitazadors en un petit parc a les afores de la ciutat.

web cursa

1ª Sant Silvestre de Taradell

2011-01-02T08:21:00.000-08:00

L'Associació Esportiva l'Enclusa va fer la primera Cursa de Sant Silvestre a Taradell. Un recorregut de muntanya que començava a Taradell, pujava a l'Enclusa (punt més alt de Taradell), i tornava a Taradell, en total 8.5 kms. A la carrera, que era popular i gratuïta, hi van participar prop d'un centenar de corredors alguns dels quals anaven disfressats.

Com és tradició en els últims anys volia acabar l'any amb una bona declaració de propòsits: corrent. Hi vàrem anar amb el Jesús, el Ferran i el Romà. En total hi vàrem tardar uns 48 minuts, els quals ens van fer disfrutar de l'última suada de l'any.

El triomf no es va decidir en funció del temps invertit a fer el recorregut, es va decidir en funció de qui portava el cap més ben guarnit i aquest va ser enToni Codina de Taradell.

Doncs apa, a veure quins reptes ens proposa el 2011. Jo encara no he fet la llista de curses a fer...

Gran Notícia!!!

2010-11-27T10:15:00.000-08:00

Sembla ser que els mountain runners del Berguedà s'han animat a tornar a fer la marató de Berga el 2011. Si no hi han canvis, sembla ser que serà el 5 de juny. Una llàstima perquè segurament s'escaurà amb la cursa de les 3 comarques d'Alpens, quin merder!!! ja comencem amb un dilema per l'any que vé. De totes maneres jo no sé si hi podré ser, però que m'agradaria fer-la és ben cert, ja que fa dos anys (l'última vegada que la van fer) van haver d'anul·lar la pujada a la gallina pelada per culpa d'una inesperada nevada.

El què és ben cert, és que ja hi ha molta gent que ho està celebrant!!! Diuen que canvirà una mica la baixada (serà una mica més tècnica), però de moment encara no se sap com quedarà, els organitzadors ens aniran informant més endavant per anar fent boca.

Entreneu fort que Déu ni dó!!!

Cavalls del Vent

2010-10-06T11:26:00.000-07:00

Viatge llampec a casa per fer la Cavalls del Vent. Arribem a Oristà a les 23:45 del divendres, a les 07:00 del dissabte marxem cap a Bagà per fer la cursa a les 10:00, a les 04:00 de la nit del dissabte al dimenge tornem a ser a Oristà, dormin i passem un diumenge com tontos, jo coix, m'arrossego... i al vespre cap a Parma on hi arribem a la 01:30 de la nit del diumenge al dilluns per anar a treballar el dilluns... si, ja ho sé aquestes coses no es poden fer amb presses, però quan fa tant temps que ho esperes es fa el què calgui, i a més amb la decepció del Mont Blanc (TDS).

Arribem aquest cop a Bagà per fer la cursa amb la Montse, el Jesús, el Ferran i el Miquel, i mentres anem a recollir els dorsals ens trobem un munt de gent coneguda, tothom vol fer aquesta cursa!!!

No ho entenc, res de nervis i dos dies abans se'm encongia l'estómac tant sols de pensar-hi!!!

A les deu en punt gas i amunt, més de dues hores i mitja de pujada, semblava que no s'acabaria mai. Ens recuperem al refugi de Niu d'Àliga i aquí és on em comencen els problemes de veritat, al cap de deu minuts vull veure i m'en adono que he perdut la cantimplora o com es digui. Si la Montse ja m'ho havia dit que no ho feia bé, però com que sóc una mica marrà i m'agrada portar-li la contraria o faig a la meva manera i m'equivoco, és a dir, no es poden fer canvis d'última hora!!! la Montse em diu que la seva maleta és massa petita per portar-hi tot el què li fa falta i fem un canvi, però jo trec el seu camel bag i a la reixa externa que té la bossa i poso un bidó d'aigua de mig litre. Doncs, a partir d'aquí comença el meu calvari personal, he d'arribar al refugi del serrat de les esposes (unes dues hores), sense aigua i amb una calor bestial... això fa que em vagi menjant l'olla (decideixo que no aniré mai a fer una cursa al desert, jejeje) i cada minut que passa vaig a menys... arribo al serrat de les esposes com puc i molt malament, no sé si mai les havia passat tant magres, em costa un munt recuperar-me, allà hi trobo l'afició que m'ajuda i em dóna una ampolla d'aigua per poder continuar... m'estic quinze o vint minuts allà i sembla que hagin passat dos minuts, però sé que he de marxar i anar-me recuperant de mica en mica. I tant de mica en mica que fins al Prat Aguiló no veig clar que acabaré, allà m'atrapa el Miquel, arriba com un tiro!!! i li dic que ja m'atraparà, jo feia massa estóna que era allà i no el podia esperar (em pelava de fred)... a partir d'aquí vaig fins al final de la cursa amb el Cèsar (un noi de Tona que havíem treballat junts), després d'haver-ho passat tant malament vaig estar de molta sort de trobar-me algú que anés al meu ritme fins al final. Al Lluis Estasen ens atrapa el Miquel que arriba amb un noi d'Aiguafreda i tots dos s'afegeixen amb nosaltres, el Miquel va com una moto i no para de xerrar, jo no sé com s'ho fa. Després del Gresolet el Miquel apreta i em fa suar de valent fins a Sant Martí, allà li dic que tiri que nosaltres ens fa anar molt ràpid, i mai millor dit, ens treu deu minuts pujant als empedrats, quin calvari i això que me'ls coneixia. Ens hi estem cinc minuts i gas, allà fa força fred. Només tenim ganes d'arribar i així ho fem amb menys de dues hores, baixem com un tiro (per nosaltres!!!), quina felicitat... això és "lo más", dic que no hi tornaré mai més (després de 16:31:55 és normal no!)... però no sé perquè ho dic, això no s'ho creu ningú!!!

I la Montse, la Montse és una campiona, es puleix 55 kms, uns 4000 metres de desnivell positiu en poc més de catorze hores i sense entrenar... el què m'empipa més, és que no té mai agulletes, jo m'arrossego i ella tant tranquil•la. A veure si l'acostumo a fer alguna cosa no tant llarga com aquesta més sovint durant l'any, així l'any que vé surt amb la convicció de només acabar!!!

Després de tres dies fotut continuo pensant amb la cursa i crec que és la millor de les millors... recorregut, paisatges, organització, ambient... genial!!!

Eh! Abans d'acabar no em voldria descuidar els que sempre hi són i ens animen: La Gemma, la Laia, la Maria, La Núria, la Laura i el Xavi... i els que comencen: el Roc i la Bruna.

UTMB

2010-08-30T11:14:00.000-07:00

De fet anàvem a Chamonix amb el Jesús i el Miquel a fer la TDS de 111 kms i no l'UTMB, però ni jo ni els més de 5000 corredors que hi havien per fer la CCC, TDS o UTMB sabem exactament què va passar, però no es van acabar cap de les tres curses, millor dit, cap de les tres curses va acabar segons els plantejaments inicials.

La culpa la va tenir el mal temps ara bé, els organitzadors no van saber estar a l'altura en el sentit que se'ls va escapar de les mans.

A grans trets puc dir que van anul.lar l'UTMB al km 21 per una esllavissada o potser mal temps (informació que no va facilitar l'organització als corredors), la CCC va ser també parada al km 80 i als corredors de la TDS se'ns va oferir de córrer el recorregut de la CCC el dissabte. Segurament els grans perjudicats segurament són els de l'UTMB, van començar i després els van fer parar per problemes al recorregut. El més greu del cas és que no hi havia cap recorregut alternatiu per la zona... això vol dir poca organització. Els de la TDS, vam ser perjudicats en el sentit de la manca de claredat en el missatge que la organització ens donava. En definitiva, perjudicats tots perquè el que hauria de ser una festa va acabar sent un desengany. Els de la CCC, ja no sé què dir-ne, perquè tampoc queda clar què va passar...

El que sí que tinc clar és que en el nostre cas va passar el següent:

Nosaltres fèiem la TDS la qual començava a les 12 de la nit a Courmayer. A les 21:00 erem a Chamonix per agafar el bus que ens portaria a Courmayer però ja no ens van deixar pujar als busos i l'únic que ens van comunicar, amb un missatge de mòbil, va ser que la sortida es retardava d'almenys tres hores. Allò feia molt mala pinta, i a les 02:15 de la nit ens en vàren enviar un altre que dèia que la sortida seria comuna amb els de l'UTMB a Courmayeur a les 10:00 del matí de l'endemà (dissabte), el recorregut seria Courmayeur-Champex-Chamonix. Poc després vàrem rebre un altre missatge on se'ns comunicava que degut a la repatriació dels corredors de la CCC (ja que la van tallar al km 80) el límit del busos seria de 1000 persones. Això representava un bon merder si tenim en compte que entre els corredors de l'UTMB i la TDS erem 3400... Si no cabies al bus t'havies d'espavilar a creuar el túnel amb els teus propis mitjans... i és clar... pagant de la teva butxaca... això no té cap mena de sentit!

O sigui, alguns dels corredors de la CCC van haver de parar al km 80 (alguns altres ja havien passat el control i per tant van acabar). A la nova cursa plantejada als corredors de la UTMB i TDS s'hi van presentar 1200 corredors. Entre els participants nosaltres no hi erem perquè vàrem decidir de no córrer quan se'ns va comunicar que la sortida s'endarreria, amb uns missatges tant confusos i poc creïbles ens van passar totes les ganes... a part que començant el dissabte al matí se'm fèia tard perquè el dilluns (avui) començava a treballar. El que fa més ràbia és que quan els organitzadors ens van enviar el missatge fent-nos saber que la sortida (a les nou del vespre del divendres) s'endarreria segurament ja sabien que la TDS no es podria començar fins l'endemà al matí i seguint un recorregut totalment diferent. La veritat és que jo hauria preferit que m'haguessin dit des del principi, a les nou del vespre i no a nit fonda: "Senyors, Senyores, avui no sortiu, sortireu demà i segurament fareu un recorregut diferent. Hem pres la desició perquè les condicions meteorològiques no són bones i perquè els controls estan preparats en el recorregut que us proposem. Sentim les molèsties."

Crec que els organitzadors s'ho hauran de replantejar una mica, informar als perjudicats ha de ser prioritari, s'ha de ser clar, transparent i fiable, si no no tenen dret a cobrar uns diners per una inscripció.

Per acabar-ho d'adobar, l'endemà tothom volia el forro polar de la cursa, el que aconsegueixes si finalitzes el recorregut, (si no corro com a mínim que en donin el que he pagat...) doncs després de donar-ne uns quants van dir que se'ls hi havien acabat i no en van donar més... Com diria el savi... aquesta gent van massa farts!

En definitiva, sort que cada dia que passa s'acosta més la Cavalls del Vent.

Salut

Lavaredo Ultra Trail (90Kms i 5000m Positius)

2010-06-30T10:42:00.000-07:00

Déu n'hi dó tot el que aquest Trail té, però sobretot he de dir que és molt maco per la seva localització, les Dolomites, a tocar d'Àustria.

Doncs bé, sortim de Parma a 2/4 de sis de la tarda, ens esperen quatre hores de viatge, sense comptar amb les cues que ens vàrem trobar a Bologna i a la tangencial de Venècia. El trail començarà a les dotze de la nit...Faré tot això després de treballar vuit hores, em consolo pensant que a la mateixa hora comença l'Andorra Ultra Trail, prova molt més dura que aquesta. Mentre a la LUT va abandonar 1/3 dels que van començar al trail d'Andorra en van abandonar 4/5 (tot un rècord).

Arribem a Auronzo di Cadore, el poble on comença i acaba el Trail, a les 22:00 de la nit, la mateixa hora que s'acaba l'entrega de dorsals, per tant, control de maleta ràpid, recullo el dorsal, i anem a l'hotel. Em perdo el Briefing, però quan tornem a les 23:00 m'ho explica un noi que vaig conèixer quinze dies abans entrenant al refugi del Lagdei (...muntanya a tocar de Parma). El noi, força jove per fer aquestes coses (24 anys), em diu que és el primer Trail que fa, que fins ara només ha fet mitjes maratons en asfalt, i jo el vull felicitar des d'aquí perquè no va ser una prova fàcil.

S'acosta l'hora de la sortida, em sembla que la gent està molt tranquil•la però amb les ganes de començar d'una vegada.

A les dotze en punt (negra nit) es dóna el tret de sortida, sortim del poble d'Auronzo en direcció als tres cims del Lavaredo. Per sorpresa meva, els deu primers quilòmetres són d'asfalt, em pensava que n'hi havia menys. A partir d'aquí molta pujada, Auronzo està a situat a uns 800 metres i pugem fins a 2300, sembla que no s'ha d'acabar mai, però en poc més de tres hores sóc a dalt, on ens espera el primer dels quatre avituallaments. El tema aviatuallaments s'hauria de millorar una mica, a part d'haver-n'hi pocs, tots van ser molt justets, en aquest primer agafo quatre galetes, em bec un got de tè, i omplo d'aigua.

Seguim una bona estona per sobre els dos mil metres i comencem a baixar, déu n'hi dó la baixada, aquí ja es fan grups petits de gent, el cap de poc més d'una hora comença un puja i baixa fins el Km 42 que se'm fa molt llarg, i curt al mateix temps; llarg perquè no he menjat bé abans de sortir, i ara no sé què menjar i em trobo malament de panxa; curt perquè es fa clar abans de les cinc del matí, i a les 06:22 ja sóc al refugi del Km 42 on hi ha el segon control. Al control m'afarto de galetes i coca-cola, i en cinc minuts ja torno a ser fora, no fós cas que se'm passés pel cap plegar, allà si es volia, es podia fer.

Apreto una mica ja que ve cara avall i pla fins el Km 47, llavors comença una nova pujada de 1100 metres positius, allà començo a veure gent que s'ho agafa molt en calma, i algún que realment comença a apretar, jo miro de no parar-me perquè encara seria pitjor, aquesta part fins el Km 62, on hi ha el tercer control, és la més maca de totes, ara si que veig que som a les Dolomites, durant els primers quilòmetres també, però com que era de nit, no es pot veure tant bé el paisatge.

Arribo al Km 62 després de gairebé una hora de baixada que es fa eterna, allà es pot menjar pasta, però no m'atraveixo, no se'm posa bé el menjar, i prefereixo acabar com pugui. Surto del Km 62 caminant, ja no puc més, i això que venen tres quilòmetres de baixada, però de fet no sóc sol, els altres fan el mateix. Suposo que esperen la puajada del Km 65, 900 metres positius de pujada que no s'acaben mai, sort que el mig hi ha una font d'aigua glaçada on la gent hi perd ben bé cinc minuts. Un cop arribem a dalt, comença un puja i baixa fins el quart i últim control, abans d'arribar allà em perdo ben bé mitja hora junt amb dos nois més, bé un potser encara està perdut perquè en comptes de tirar endarrera per retrobar el camí continua una baixada avall que va en sentit oposat del camí bo.

Arribo a l'últim control i tinc el mateix problema dels d'abans, no m'entra el menjar, agafo quatre galetes i continuo juntament amb altra gent, ens consola saber que a part d'una pujadeta a deu quilòmetres del final, tot és pla i avall. Surto d'aquest control molt lent, els altres van tirant però els deixo fer, ara si que em fa mal tot, i decideixo esperar els últims set quilòmetres de baixada per córrer. Així ho faig i adelanto cinc o sis persones, aquí la gent no pot més... de fet a cinc cents metres del final atrapo a una parella que el noi no pot, em diu que té problemes estomacals, veig que no sóc l'únic... i per sorpresa meva, la noia que va deu o quinze metres per davant, en comptes d'esperar-se (és la seva companya) i per la por que jo l'adalantés, encara apreta més... Jo en comptes d'adelantar el noi, em poso al seu costat i li dono ànims perquè atrapi la seva companya, però ella no s'espera i arriba cent metres abans que nosaltres, deixo entrar abans que jo el noi, i la noia, només després, el va a trobar, per sorpresa meva...

Al final arribo amb un temps de 16 h i 40 minuts, molt content i fins la pròxima.

La Montse òbviament m'espera amb una cervesa ben fresca, que és molt d'agraïr però que no se'm posa gens bé.
Anem a l'Hotel, una dutxa, migdiada d'hora i mitja i a sopar a La Girolla, recomanable cent per cent.

Després d'aquest dissabte tant intens, una bona dormida i un altre cop carretera i manta fins a Parma l'endemà.

Cursa 3 comarques

2010-06-09T09:44:00.000-07:00

Per cinquè any consecutiu he anat a la cursa d'Alpens, una de les de més tradició que es fan a Catalunya. Com sempre molt bon ambient i molta gent, des de l'any passat que hi ha més de tres centes persones. I desde l'any passat que també hi ha recorregut nou, i personalment m'agrada més aquest que no pas l'antic.

Aquest cop hi vàrem anar amb el Jesús, el Ferran i el Romà i tots quatre vàrem disfrutar d'allò més amb la Cursa ja que va fer un dia quasi perfecte, un ruixat el primer quilòmetre de cursa ens va despertar i no vam patir calor durant el matí, va ser genial.

Tota la informació de la cursa la podeu trobar a http://www.cursa3comarques.cat/ . Vaig quedar el trentè classificat amb un temps de 2:23:54, cinc minuts més que l'any passat. Tot i els cinc minuts més, estic molt content perquè vaig disfrutar com un camell. Ara ja només he de pensar en la cursa que faré d'aquí a poc més de quinze dies a les Dolomites, Lavadero Ultra Trail: http://www.ultratrail.it/ .

Enhorabona als organitzadors per donar-nos la oportunitat de fer la cursa de les tres comarques, una de les millors curses de muntanya que es poden fer, bé sigui pel recorregut com per la organització i no oblidem l'entrepà de botifarra de l'arribada (genial). Com sempre un 10.

Fins aviat.

Finestre di Pietra

2010-05-18T11:26:00.000-07:00

Dissabte passat vàrem decidir anar a fer una cursa, que ja toca. Es tractava d'una cursa similar a l'última que havíem fet, tant per recorregut com per distància, el nom "finestre di pietra" la distància 35 kms i el desnivell positiu 1900 metres. El poble de sortida Cantalupo Ligure un petit poble del Piemonte (no de la Liguria com ens pensàvem) situat a sobre de Gènova.

Le finestre di pietra es fa conjuntament amb una altra cursa, més llarga i amb més desnivell, "le porte di pietra". Això fa que per horaris els corredors de la llarga surtin al matí i els de la curta a les 14:00 del migdia, per nosaltres perfecte, ho vam fer tot en un dia: marxar de Parma, arribar al lloc, agafar els dorsals, córrer, "pasta party" i cap a casa a dormir.

Uns dos-cents inscrits a le finestre di pietra, dones poquetes, però n'hi havia una d'aquelles que a on va triomfa (com la Sant Miguel), la Corinne Favre, hay nivel!

La zona fantàstica, hi ha turons i més turons, muntanyetes i més muntanyetes. Quan un es troba a la carena del turó... unes vistes meravelloses. Bosc i més bosc. Racons i més racons. Poblets i més poblets. Fang i més fang.

El recorregut no era massa tècnic però en alguns punts de pujada hi havia molta pedra malgrat tot els organitzadors ho van fer molt i molt bé; hi havia persones controlant que la gent no es fés mal i sempre hi havia una corda on agafar-te. La resta tot molt bé, excepte pel fang. Durant les últimes setmanes ha plogut molt i molt i això va fer que hi hagués molt de fang en bona part del recorregut, feina feixuga; a part d'haver de vigilar on posàvem els peus, l'acúmul de fang a les bambes et fèia treballar més encara.

El problema o per dir-ho d'una altra manera "el desafiament" del dia vas ser que la cursa era en semi-autosuficiència, d'aquesta manera al llarg del recorregut només hi havia 3 controls on només s'hi trobava aigua. De fet al tercer control l'aigua era la de la font que hi havia al costat del control... Per sort anàvem preparats, però això no treu que hagis de portar força pes a sobre (1 litre d'aigua, barretes, paravent, el frontal per si se'ns fèia fosc, la manta tèrmica, la vena, el xiulet...).

La Montse que no havia entrenat durant l'últim mes... no la tenia massa clara, però al final la vaig convèncer. De fet li va anar millor a ella que a mi... no estic content i és que vaig posar-me bambes noves (número equivocat) i a la baixada em fèien molt de mal les puntes dels dits. Vaig acabar destrossat amb un temps de 4:23:53. En canvi la Montse va baixar de les 6 horetes (35 segons per sota les 6 hores) i contenta cap a casa (emprenyada amb el fang que la va destrossar).

Servei de dutxes una mica deficient (amb sorpresa inclosa) però un pasta party fantàstic i cap a Parma falta gent!

Trail dei Gorrei

2010-04-15T04:26:00.000-07:00

Doncs sí, finalment jo i la Montse vam poder fer una cursa per terres italianes aquest any, vam anar a Cimaferle per fer el Trail dei Gorrei, 38,5 kms amb un desnivell positiu de 1600 metres, també hi havia la possibilitat de fer una cursa més curta de 23 kms, però vam optar per la llarga. En total hi havia 60 inscrits per fer la llarga, i com a curiositat, a la Montse li van donar el dorsal número 1.

El dia no acompanyava, tot anant cap al punt de sortida, estava núvol, i això ens deia que no seria acompanyat pel sol. Això va fer que sortissím una mica massa abrigats, primer error de càlcul, sobretot per part de la Montse, jo ja li vaig dir que suaria de valent... però com que és una mica tossuda va decidir sortir amb tota la roba... i després i quan ja va començar a córrer, vinga a treure's peces de roba.

Doncs bé, amb la maleta a l'esquena, plena d'aigua, menjar, i totes les coses que eren obligatòries... ja estàvem a punt per començar.
El terreny no era dolent, et permetia córrer sense dificultats en molts dels trams, a excepció d'un parell de punts. Els punts crítics van ser dos, la primera baixada que era dura, més que pel pendent, pel tipus de terreny, la pujada del quilòmetre dinou, però sobretot, sobretot... el riu que vam haver d’atravessar abans de la pujada del dinou. Segons el què ens van dir, aquell riu no havia de baixar amb tanta aigua. De fet varen haver de col•locar una corda per tal que la gent no patís al passar. Ben xops vam haver de fer una pujadeta dura, dura... més que res perquè ja portàvem dinou quilòmetres. Al riu la Montse va cometre un error de càlcul que va fer que perdés un bon grapat de temps. Va decidir de treure’s bambes i mitjons i passar el riu a peu descalç... malament, perquè després portava més sorra als peus que si hagués participat a una cursa al desert... i just després d’atravessar pim-pam-pum relliscada i una bona trompada a la part davantera de la cama... i quins talls que porta ara a tota la cama... tot i això va decidir continuar. Tal com diu ella amb trompada o no tampoc hauria anat més ràpid del que va anar.

Finalment, arribo amb 4:16:38 i la Montse amb 6:04:48, molt contents els dos, sobretot després del "Pasta party", això si que els hi agrada als italians, i tot seguit entrega de trofeus, amb sorpresa per nosaltres, ja que donaven premi pels tres primers de cada categoria, i resulta que nosaltres erem de la categoria de 30 a 39 anys, i la Montse va acabar segona de dones, i jo primer en homes, per tant, vàrem marxar carregats cap a casa, a part de la samarreta tècnica que et donaven per acabar la cursa, ens van donar una bossa per posar les bambes, un xandall, dos paquets de macarrons (of course), i una ampolla de prosecco.

Excursió al Monte Bosso

2010-03-28T10:05:00.000-07:00

Finalment, després d'uns caps de setmana molt ocupats, avui hem pogut sortir amb la Montse un parell d'horetes per la muntanya. Som a finals de març, i comptant la cursa de Sant Hilari, em sembla que és el quart cop aquest any que puc fer muntanya, això de viure a una ciutat tant planera no m'ajuda gaire a fer allò que m'agrada.

Per culpa del canvi d'hora una mica més i no hi anem, ja que hem marxat a les onze, i a sobre per sortir d'aquesta maleïda plana, hem de fer més de mitja hora de cotxe per trobar alguna cosa. Avui hem anat al Monte Bosso que està a 719 metres sobre el nivell del mar, pot semblar poca cosa, però a 1000 metres als apenins encara hi ha neu, i a 1200 metres hi podem trobar una estació d'esquí.

Amb les ganes que teníem que arribés el bon temps i fer alguna cosa, i quan ens volíem inscriure a una marató de muntanya que fan a prop de Padova d'aquí quinze dies, les inscripcions estaven tancades perquè havien arribat als cinc cents inscrits, sort que n'hem trobat una altra a prop de Gènova.

Com m'agrada que arribi el bon temps, hi ha tantes coses per fer...

Mitja marató de Sant Hilari

2010-03-09T09:48:00.001-08:00

Finalment he pogut fer la primera cursa de l'any, ja en tenia ganes, i res millor que poder anar a Sant Hilari on sempre m'hi trobo algun vell amic.

A tres quarts de set del matí em recull el Jesús per anar a buscar el Miquel a Sant Julià, i d'allà cap a Sant Hilari, on ens espera el Toni, pels vells amics, alias "Torenyo". No hauria dit mai ningú, però el Torenyo ara s'ha començat a aficionar a córrer, de fet ja el tenim mig enredat per anar a la Cavalls del Vent.

A Sant Hilari, com sempre, un fred que pela. Tot i el fred decideixo sortir amb màniga curta i cregueu-me si us dic que el pròxim any ho faré amb pantalons curts i tot. Sortim a dos quarts de nou 184 corredors/es, d'aquests/es 78 faran la marató, tot un èxit pels organitzadors. Fins aquesta edició a la Marató Salvatge, us puc assegurar que el nom se'l val perquè quan la vaig fer fa dos anys vaig acabar rebentat, no hi havia massa concurrència. Per tant aquesta edició ha sigut un gran èxit pels organitzadors, enhorabona, i enhorabona també a tots els valents que la van fer.

Si sorprenent va ser el número de persones que es van apuntar a la marató, més ho va ser
el temps que va fer el guanyador; va baixar quatre minuts de les quatre hores, Déu n'hi dó com està en forma la gent.

Pel què fa a la meva cursa, vaig anar molt bé als trossos planers, i cansat a les pujades i a les baixades (sort que no n'hi havien gaires). Tot i no estar massa fi a les pujades i baixades vaig acabar amb un temps de 1:46:33. Suposo que això d'entrenar a una ciutat que és totalment plana no ajuda massa a fer bones curses de muntanya, a veure si comença a fer bon temps i podem anar a córrer o caminar una mica a la muntanya amb la Montse, per millorar-ho una mica. Malauradament... avui està nevant un altre cop!

Salut i kms

II Maddalena Urban Trail Brescia

2009-11-25T12:31:00.000-08:00

Aquest diumenge vàrem anar amb la Montse a Brescia a fer una cursa de muntanya, la qual, podíes escollir entre tres recorreguts, un de 12,5 kms i 600 metres de desnivell positius, un de 23 kms i 1200 metres positius, i la més llarga de 34 kms i 1900 metres positius.

La Montse va escollir la de 12,5 kms i jo la de 23 kms. Tot i no ser distancies molt llargues, el nom de la cursa hi ha inclòs la paraula Trail, òviament no es pot considerar un trail ni que s'esculli la distància més llarga, tot i que et t'obliguen a portar mig litre d'aigua, ja que per exemple amb la distància que vaig fer jo, només hi havia un avituallament, una mica justet. Per tant vaig fer tota la cursa amb la maleta, un ròsseg.

Per començar el dia, un petit problema, feia dies que no em posava les lents de contacte, i amb deu minuts que tenia per marxar pitant, perquè havíem de fer una hora i mitja de cotxe, no vaig aconseguir posar-me-les, per tant, a córrer amb ulleres (tot i això em vaig perdre una altra vegada, però aquest cop només un parell de minuts).

Pel què fa a la cursa, va ser quasibé tota per corriols estrets, que si al començament t'encantaves una mica, podies trobar taps fàcilment. Va ser una cursa molt ràpida, però que hi havien un parell de pujades dures, que personalment em van fer patir força, això de no poder entrenar en muntanya es nota molt.

Finalment, 2:37:15 i una bona matinal de diumenge, pel què fa a la Montse, va acabar molt contenta, i després de l'última cursa que havia fet, aquesta se li va fer una mica curta, però bé, molt satisfeta, al final 1:32.

Si voleu trobar informació, fotos, un video, o bé les classificacions de les curses, podeu clicar aquí.

Trail del Monte Casto

2009-10-28T14:08:00.000-07:00

Aquest cap de setmana vàrem anar amb la Montse a Andorno Micca, un poble de la provincia de Biella (Pre-Alps italians), on es feia un trail de 46km i 2050 metres de desnivell positiu. La Montse tenia ganes de provar una distancia llarga així, per saber si mai seria capaç d’anar a l’Ultra Trail del Mont Blan (CCC), és a dir, el que vaig fer jo. Doncs bé, sincerament, crec que ho pot provar, a més havent fet aquest trail, li han donat un punt per poder-hi inscriure’s-hi. El nostre temps va ser de: 7:11:13. Podreu trobar tota l’informació de la cursa a: http://www.mauscilla.it/pages/index.html

La contra-crònica de la Montse:

El trail del “Monte Casto” ha estat la primera vegada a la meva vida que he completat (corrent i caminant) una distància tan llarga (el “tan llarga” depèn del lector). Durant els últims mesos i gràcies al Xevi he tingut l’oportunitat d’entrenar: una mica anant a córrer entre setmana al parc de la Citadella (Parma) i una mica fent sortides el cap de setmana a la muntanya. Això si que ho puc dir, en Xevi és el principal responsable que jo pogués acabar-lo, em va fer de “llebre” durant tot el camí, animant-me i esperonant-me quan em feia falta.

Pel que fa al trail del Monte Casto us puc dir el que segueix. En primer lloc, comentar que el paisatge és impresionant, preciós i el camí et permet gaudir de la cursa, a part de la bona organització del trail el temps va ser immillorable. Bona part del recorregut passava per boscos de castanyers, els quals a part dels colors màgics de la tardor ens mantenien en alerta, com que és temps de castanyes de tant en tant sentíem com quèien, una mica perillós però fantàstic. En segon lloc, i com a principiant, no us puc dir si és o no un trail complicat, però si jo el vaig fer és que no ho deu ser massa… segueix força pistes forestals i en general els altres trams no presenten massa dificultats, de fet podem dir que el camí és de “bon fer”.

Si algú em demana com em vaig trobar durant la cursa… tenia les referencies dels “cancellos” és a dir els temps de tall, els vam complir tots, encara no sé molt bé com. A part, només puc dir que fins el km 32 tot va ser oli en un llum, però després del control del 32… va costar força, era tot baixada pràcticament fins al final (hi havia un turonet al km 40, però res de l’altre món). Semblaria que la baixada és el més fàcil de fer… però no. Em feia mal tot, sobretot els abdominals, fins al 38 vaig patir, sort que tenia la llebre personal… després va ser un “anar fent sense parar” i resulta que vam arribar a temps.

Avui encara tinc les cames entercarades, però ja torno a tenir ganes d’anar a caminar una estoneta, i és que això del “sedentarisme positiu” és un gran què, oi sendentaris?

Matagalls Montserrat 2009

2009-09-22T09:30:00.000-07:00

Ostres, no m’havia trobat mai amb una caminada, travessa o cursa com ho volgueu dir, tant eufòric i al cap de mitja hora amb els ànims per terra fins al punt de pensar en plegar i anar-me’n cap a casa…

Resulta que vaig arribar tant llençat a Sant Llorenç, 4 hores 47 minuts, que de la mateixa manera que vaig arribar vaig marxar, llavors em trobo un home que em diu que passo el sisè, i al cap d’un quilòmetre després d’un corriol de pujada, n’atrapo dos que van a davant meu i allà en comptes de tirar recte s’equivoquen i van a la dreta, jo no miro ni les marques i els segueixo, anem tirant i al cap de set o vuit minuts ens adonem que són marques vermelles i blanques, no marques vermelles i verdes, jo quan les veig em penso que s’ha descolorit el verd com a molts llocs, però no, estem ben perduts. Els dos nois em qui vaig continuen pensant-se que és el camí bo i continuen, no sé fin on van arribar... jo faig mitja volta i al revés no es veuen les marques i està molt emboscat, em perdo un altre cop i de veritat, fins al punt que veig uns llums d’una urbanització i decideixo anar cap allà pel dret, total, que arribo a Sant Llorenç un altre cop per la carretera que baixa de Monistrol de Calders, un drama, a la que torno a enganxar el camí, he perdut 29 minuts.

Ja sé que no s’acostumen a explicar les coses així però és l’únic que se’m passa pel cap desde que vaig acabar, com carai em vaig perdre d’aquella manera…

Bé a part d’això, vam anar a Sant Llorenç el Jesús, el Ferran (de sedentaris.cat), el Miquel, el Romà i un servidor, ens ho passem molt bé fent aquestes coses, ara em de decidir què farem l’any que vé, ja que deiem de fer l’Ultra Trail del Mont Blanc (el curt, el que vaig fer jo), i llavors personalment penso que amb tant sols tres setmanes de diferència és poc temps per recuperar-se.

A trets generals, puc dir que vaig arribar a Aiguafreda amb 1 hora i 27 minuts, llavors vaig anar bé fins a la baixada abans de Sant Llorenç, allà ja vaig patir força de peus, però al arribar a Sant Llorenç 28 minuts abans que l’any passat, em fa pensar que si l’any passat vaig tardar 10 hores 36 minuts, aquest any em puc acostar a les 10 hores, per això, tal com he dit abans surto sense encantar-me. Després em passa el drama que us he explicat al principi i continuo però a un altre ritme, i abans de Vacarisses un altre cop a patir de cames, ja no m’enrecordava que fós tant dura la baixada, i a sobre, atravessar les urbanitzacions assfaltades també carrega molt les cames, la d’abans d’arribar a Monistrol se’m fa llarguíssima. Finalment arribo a Montserrat amb 10:52, després de tot estic content, i ja m’esperen el Xavi i la Laura que com l’any passat em porten a casa i em cuiden molt bé als controls.

I després d'haver anat a Chamonix a fer l'Ultra Trail curt, i la Matagalls Montserrat en tres setmanes, tinc clar que d'aquí un parell o tres d'anys provaré de fer l'Ultra Trail del Mont Blanc, de fet vaig arribar amb un noi a Montserrat que tornava de fer-lo, i en 35 hores.

Ultra Trail du Mont blanc

2009-09-01T11:48:00.000-07:00

No us espanteu pel títol, no vaig fer l’Ultra Trail de veritat, sinó que vaig fer el curt que començava a Courmayeur (Itàlia), passava per Champex (Suïssa) i acabava a Chamonix (França), és a dir, encara no dues terceres parts de tota la volta al massís del Mont Blanc. De fet en vaig tenir ben bé prou, sincerament, després d’haver acabat aquest, no crec que encara estigui preparat psicològicament per fer el llarg. Ara bé, a Chamonix hi torno segur, segurament l’any que vé repeteixo, el que és segur és que l’any vinent encara no faré el llarg; per poder-lo fer crec necessari haver-ne fet uns quants més del mateix tipus abans de provar-ho.

Personalment, crec que la gent a qui li agradi aquest tipus de curses hi ha d’anar: el paissatge és pràcticament inmillorable, el moltíssim públic que hi havia aplaudia del primer a l’últim, i l’organització un 10.
Bé, anem a la crònica. Arribàrem a l’hotel de Chamonix amb la Montse dijous a les 22:00, ho teníem tot apunt per l’endemà llevar-nos a les 06:00 i no haver de córrer. Per tant ens fiquem al llit ràpidament i encara podem dormir set hores (molt important per fer aquestes coses). Divendres a 2/4 de 7 ja som a recollir els dorsals, i sorpresa quan el noi que me l'entrega em diu que he de fer el control antidòping. Resulta que per sorteig m’ha tocat però per sort a aquella hora no hi ha ningú que m’ho pugui fer i me n'escapo. Agafem el bus que ens porta a Courmayeur per la sortida i dues hores abans ja hi som. Centenars de persones que van arribant i nosaltres allà al mig, puc comprovar que sóc dels joves. Fem un tallat i una horeta abans de l'arrencada anem a la sortida, la gent ja guarda lloc, impressionant. Em posiciono i la Montse s’espera al meu costat a un punt elevat, així pot tirar fotos del riu de gent, 1800 a la sortida. La Montse saluda a una parella de catalans, tots ens coneixem per la senyera; quan vas aquests llocs la senyera s’ha de portar. La parella són la Fina i el Valentí de Torelló, corren tots dos, això fa que la Montse s’estigui preguntant a veure si mai ella podría acabar aquesta cursa, jo crec que sí!!!
Falten deu minuts per les 10:00, posen l’himne de Suïssa, el de França i el d’Itàlia, i poc abans de la sortida, de Vangelis. Em despedeixo de la Montse i es dóna el tret de sortida, la gent surt com boja, ens esperen 98 kms i 5600 metres de desnivell positiu i hi ha gent que quan encara no portem ni vint metres només mira d’adelantar als altres, no ho entenc… tampoc no entenc que durant els primers cinc o sis quilòmetres fins que no comença el primer corriol, tothom corri tot i que faci pujada, i clar, per no ser menys corro. Abans d’entrar al primer corriol em piquen l’esquena i em saluda un Italià amb qui vaig anar força estona junts al Giir di Mont. El noi diu que m’ha reconegut per la samarreta (Ferran, ja ho veus, la samarreta de sedentaris.cat secció Oristà ja la coneix un Italià, com a mínim…), pel què fa a la samarreta només aclarir que vaig sortir amb la de sedentaris.cat i vaig acabar amb la de la Unió Excursionista Prats, tenia aquests compromisos!!!

Bé, quan agafem el corriol de pujada, ja es veu per on aniran els tiros, hem sortit de Courmayeur que està a 1190 metres i pugem fins a 2584 metres, llavors toca baixar i arribar a Arnuva, allà m’espera la Montse. Faig una parda de deu minutets, continuo i un altre cop un corriol i a pujar el Grand Col Ferret, déu ni dó; són les dues del migdia i fa una calor bestial. Després hi ha un control de només aigua i fins a La Fouly més baixada, molta baixada, però a partir de mitja cursa aquesta s’acaba. Arribo a Champex i m’espera la Montse, allà faig la parada més llarga, vint minuts per menjar una sopa i fer canvi de samarreta i mitjons. "Només" ens queden tres pujades i tres baixades de gairebé mil metres de desnivell cadascuna. Aquest relleu et destrossa, sobretot l’última pujada i baixada, la més llarga i dura (tota de pedra).

Des de Champex, i sense tenir en compte l'arribada, trobo tres cops més (Trient, Vallorcine i al mig de la carretera) a la Montse qui en tot moment m’anima, sort en vaig tenir!!!
Abans d’arribar al km 65 atrapo un basc que em proposa d’anar junts, li dic que sí però al cap de deu quilòmetres decidim anar per separat perquè no anem al mateix ritme. Abans de separar-nos ens atrapa un canari que diu que ja la va fer l’any passat; ens destrossa quan ens diu que l’última pujada és més dura que la que acabàvem de fer.

Al km 80 a Vallorcine, últim control de veritat, no se’m posa bé el menjar i marxo caminant tot i ser pla fins al km 83 on m’espera la Montse al mig de la carretera (són les 00:40). Allà comença la maleïda pujada de la qual tothom parla, de fet es vèia una currua de llumets pujant, i pujant... allà ho passo fatal, una hora i vint minuts de pujada que em maten, però quan arribo a dalt, allò és la glòria, control de pas i ens diuen que queden onze quilòmetres de baixada. Les noticies eren bones, però quina baixada… els últims cinc quilòmetres duríssims, es veu Chamonix però no s’arriba mai ni mai, vaig darrera un home que si no s’entrebanca cinquanta cops no ho fa cap (va amb bambes normals). Finalment arribem a l’asfalt i l’home amb qui anava es queda enrera perquè es para a plegar els bastons (jo no en porto) i a un quilòmetre de l’arribada em trobo un Italià que ho passa molt i molt malament, el pobre ho trèia tot fins i tot l'ànima, es trova fatal i l’animo perquè arribi amb mi, no sé com ho fa però es posa a córrer i arribem junts a l’arribada (temps final 17:38:09), òbviament m’espera la Montse, són quarts de quatre de la matinada, no és cap hora!

Ja està, dic a la Montse que no hi tornaré mai més, però no s'ho creu… ni jo tampoc!!!

A banda de la crònica de la meva (nostra) aventura... voldria dir que un altre moment d'emoció el vàrem tenir el dissabte; el Kilian arribant triomfant després d'haver completat l' UTMB. Aquest sí que és una màquina. Passa per davant nostre amb la senyera a les mans, nosaltres tenim la nostra a les mans i ens diu, ja la porto! com diria en Mr.Johan: gallina de piel.

Giir di Mont

2009-07-29T09:34:00.000-07:00

Cada any en una petit poble dels Alps italians (Premana), es fa una cursa de muntanya de 32kms i 2450m positius de desnivell, segons els rellotges de la gent, eren 2650m. Ja feia temps que tenia decidit anar a fer aquesta cursa perquè m’havien dit que era com Zegama a l’italiana, doncs bé, a Zegama no hi he pogut anar mai, però aquí us puc asegurar que l’ambient és brutal, centenars de persones animant durant tot el recorregut, la gent oferint-nos veure en controls il·legals, una pasada, i és que es passa pel mig de molts poblets pràcticament incomunicats i la gent surt al carrer a animar i a oferir-te veure. A part d’això, al punt més alt de la cursa, uns 2000 metres d’altitud, hi tenien muntada una carpa amb música per animar els corredors.

A part del Giir di Mont, feien una Mini Skyrace de 20kms i 800m positius, fet que va anar bé perquè s’hi pogués apuntar la Montse i la Sussana, el Romà es va animar a fer el Giir di Mont.

A part de nosaltres i havien molts catalans, bé, tots els de la selección catalana i l’Agustí Roc i el Kilian Jornet, que per cert va guanyar i va rebaixar el seu propi rècord en 5 minuts, ara té el récord en 3:05:08, un servidor va fer 4:49:44, em pensava que seria com la cursa d’Alta Muntanya de Berga, i si em descuido no acabo, i vaig estar quasibé una hora més. En dones, va guanyar clarament l’Stephanie Jimenez seguida de l’Emmanuela Brizio i la Mireia Miró, que cada dia va a més. Per sorpreses, la d’un home de 80 anys que va acabar la cursa amb menys de set hores, impresionant. Qui està molt fort però aquí no es va trobar del tot bé, és el Just, a veure si es recupera d’aquesta petita ensopegada.

Pel què fa a la cursa, personalment la vaig trobar duríssima, començava baixant un kilòmetre i a partir d’aquí tres pujades i tres baixades, ja us podeu imaginar com eren.
Vaig començar molt bé, anava junt amb la vasca Ohiana azkorbebeitia, ella podía més a les pujades i jo a les baixades, però al començament de l’última pujada ja la vaig perdre de vista, aquí va ser quan em vaig començar a preguntar què carai i feia allà, ara bé, com sempre un cop dutxat ja pensava amb la próxima.

Finalment, avui m’ha arribat a casa el diari de la provincia de Lecco, on es feia el Giir di Mont, suposo que l’han enviat a tots els corredors, i a primera pàgina hi ha una foto del kilian i el tituar és: Il “Giir di Mont” parla catalano, record da urlo alla prova mondiale.

Si voleu veure més informació i els resultats de la cursa, podeu entrar aquí.

Monte Rosa Skyrace

2009-07-16T04:11:00.000-07:00

Després de la meva “lesió”, vaig decidir d’anar a treure al cap a la cursa on m’havia inscrit per córrer, la Monte Rosa Skyrace. La Monte Rosa Skyrace és una cursa de muntanya de 32kms i 2400 metres de desnivell positiu, per tant, de les curses dures que hi han al calendari. A la següent foto podeu veure l’espectacularitat d’aquestes muntanyes.

Per tant, vaig anar a fer d’espectador. La Montse em va dir que també m’anava bé de tant en tant exercir com a espectador, diu que així puc saber com se sent ella quan vaig a fer aquestes curses tant llargues i m’ha d’esperar… suposo que també té raó.
Després de donar el tret de sortida de la cursa, amb la Montse vàrem fer els últims quatre quilòmetres de la cursa al revés, fins arribar al refugi Pastore, allà vàrem esperar que passéssin els primers corredors i llavors vàrem tornar al poble per un altre camí diferent al de la cursa. Al refugi vàrem poder tirar unes quantes fotos als primers corredors, una de la que ens va sorprendre més, és amb la lleugeresa que baixava la Mireia Miró, la qual va acabar en una excel·lent segona posició, déu ni dó el futur que li espera. En aquesta foto ja portava 28 kms.

També cal destacar el segon lloc de Toti Bes i el cinquè d’Òscar Roig.

Al final de la cursa, vàrem poder parlar amb dos italians que vàrem conèixer el dia abans, al sopar que es va fer per la gent que venia de fora i que es quedava allotjada. Ens van dir que hi havia molta neu, hi havien parts del recorregut que hi havia fins a un metre de neu, una bestiesa.

Bé, aquest diumenge si vaig a Núria haurà de ser una altra vegada d’espectador. A veure si el 26 de juliol puc fer el Giir di Mont, ja en tinc ganes, tot i que tot just he començat a córrer en terreny pla aquesta setmana.

Salut!!!

Lesionat!!!

2009-07-05T10:48:00.000-07:00

Per una tonteria o perquè sóc un “gafe”, aquesta setmana sortint esberat de casa vaig patinar perquè el terra era moll i vaig caure, a conseqüència d’això, em vaig escantonar vuit dents, un queixal trencat, un tall a la barbeta, blaus al pit, i pelats a una mà i a un genoll. El més greu del cas, és que no obro al cent per cent la boca i he de fer exercisis per recuperar-hi la mobilitat, ja que no puc menjar amb comoditat i em fa mal quan faig moviments bruscs.

Per tant, com que no sé quan podré tornar a córrer he decidit comprar-me una bicicleta estàtica per entrenar una mica, o si més no fer alguna cosa. Espero que em serveixi d’alguna cosa ja que és força fotut no saber quan podré tornar a córrer amb normalitat.

De fet, el pròxim cap de setmana, estava inscrit per anar a fer la Cursa del Monte Rosa i no la podré fer, ara he de veure si estaré recuperat per fer el Giir di Mont el 26 de juliol. Esperem-ho!!!

Cursa 3 comarques d'Alpens

2009-06-09T11:53:00.000-07:00

Tenint en compte que la cursa va tenir una magnífica organització, un recorregut ben pensat, uns paisatges de pel·lícula, un temps magnífic i molta gent disposada a córrer i a disfrutar-ne, podem dir que va ser tot un èxit.

Des de Parma fins a Alpens, El lluçanès. Diumenge a les 7:30 del matí, hi comença a arribar gent disposada a fer una de les curses de muntanya amb més història de la zona (20 edicions). No fa fred, el dia es presenta esplèndid. Alguns participants fan la inscripció a última hora, avui serem uns quants més de tres-cents. Tot apunt.
Jo mateix, el Romà, el Ferran, el Jesus i aquest cop, la Susanna (i el nebot, Marc) i la Montserrat érem a la sortida minuts abans de l'inici amb els nervis de voler començar com abans millor, bé en Jesus encara no hi era. En Miquel aquest cop no hi va poder ser, que et recuperis. L'equip de suport ara s'està passant a la competició... haurem de trobar substituts/es.

Abans de res, uns moments de silenci per el Ferran Suriñach, un dels pioners de la cursa a qui segurament debem molt més del que ens pensem.

El recorregut era diferent al de les edicions passades (jo crec que molt millor que l'altre). En aquesta edició la cursa començava amb uns 9-10 km que et permetien portar un bon ritme, i a partir del quilòmetre 10 era quan començava el desnivell en positiu que ens portava fins a Santa Margarita (quines vistes), després una baixadeta fins a trobar una altra pujadeta que ens feia arribar al Puig Cornador. A partir d'aquí un tros de pla i baixada fins arribar al fatídic quilòmetre 21-22 amb una altra pujada d'aquelles que fan mal, per després i per uns 3-4 km disfrutar a la baixada pensant en l'entrepà de botifarra que ens esperava a la plaça. I quina botifarra!!!

Personalment he de dir que estic content amb el meu resultat 02:18:53, però es pot millorar ja que a l'última pujada vaig quedar clavat, i això que me la coneixia, ja penso amb l'any que vé.

Finalment, podeu trobar classificacions, fotos... a la pàgina web: http://www.cursa3comarques.cat/

moltes gràcies a la organització per deixar-nos disfrutar molt.

Fins l'any vinent.

Nova web pels amants del running

2009-06-03T13:48:00.000-07:00

El Just Sociats m'ha fet saber que per tota aquella gent que li agrada córrer, s'ha creat una nova web on trobareu informació sobre entrenaments, fisioteràpia, nutrició, etc., sobre curses, entrevistes amb personatges coneguts i no tan coneguts en el món del córrer, calendaris, reportatges, tot relacionat amb el CÓRRER.

Totes aquelles activitats que tingun alguna relació amb córrer: triatló, duatló d'afalt i de muntanya, ironman, challenge, marató i mitja marató d'asfalt i de muntanya, curses populars, mushing, canicross, i de molt segur que em deixo alguna especialitat!

www.corrercorrer.com acaba de néixer amb la intenció que sigui una bona eina d'informació per a tots els amants del córrer.

Farà un newletter que s'enviarà setmanalment a tots els subscriptors (evidentment de forma totalment gratuïta, amb els temps que corren...) així que no dubteu a visitar www.corrercorrer.com.

Per suposat estan oberts a suggeriments que sempre enriqueixen a tothom.

Enhorabona!!!

Una altra versió del YES WE CAN!!!

2009-05-17T10:45:00.000-07:00

Després del ja famós “Yes we can” del nou president dels EUA, avui a la Montse li han enviat un enllaç que es pot trobar al youtube i que val la pena de compartir: un video del Team Hoyt, un exemple de superació.

Si teniu deu minutets per mirar-lo val molt la pena fer-ho, Team Hoyt

Si voleu saber més coses d’aquest equip també podeu visitar la seva pàgina web http://www.teamhoyt.com/

Un exemple en majúscules!

Cursa d'Alta Muntanya de Berga

2009-05-12T10:46:00.000-07:00

Un parell de dies després de la cursa, finalment puc escriure quatre ratlles explicant la cursa, la qual vaig disfrutar com un camell, això no vol dir que en alguna part del recorregut no estigués pensant per dins què carai i feia allà, i a sobre dos dies després encara em fan mal les cames.

Personalment em va agradar molt, com a recorregut la millor que he fet mai, potser també la més dura i de les que he patit més, a més a més, l’organització va haver de canviar a última hora una part del recorregut i es va allargar a 31 kms i quasibé 2400 metres positius de desnivell, casi res…

Ni mitja hora abans de la cursa, va caure un xàfec a Berga que els que no estaven desperts del tot, se’ls hi va passar la son de cop, i sinó en aquest moment cinc minuts després de començar la cursa, ja que fins a dalt a Queralt ens vàrem fer un fart de pujar esgraons, a partir d’aquí un bon tros de camí planer per recuperar forces fins a Espinalbet, llavors un altre cop pujada fins al control 5, i després la part del recorregut que vaig disfrutar més, el camí dels bons homes fins quasibé a Peguera no l’havia fet mai i em va encantar, però totes les coses bones s’acaben, i a patir bastant fins els rasos de dalt, i llavors en comptes de planejar fins al començament de la baixada, ens desvien fins a l’aparcament dels rasos i tornem a pujar ara per una antiga pista d’esquí que ens porta fins al començament de la baixada, i per postres comencem la baixada amb la part més técnica del recorregut, però com que la gent del berguedà toquen el tema hi havia gent que controlava que ningú prengués mal, tant en aquest punt com en tot el recorregut. A partir d’aquí baixada fins a Berga i patir molt i molt de cames a la baixada de la Figuerassa, onze o dotze minuts que semblava que no s’acabaven mai. Al final vaig tardar 3:52:03 i super content, a més a l’arribada com no, ens esperaba un bon aperitiu, i no parlar del fuet, la bossa de patates, els mitjons i la samarreta que ens varen donar, ja veig que l’any que vé haurem de repetir, ara només cal animar a l’excel·lent organització a continuar així.

Ruta pels appennins

2009-05-03T10:06:00.000-07:00

Divendres 1 de maig, aprofitant que a Itàlia també és festa vàrem fer una sortideta de dues hores als appennins italians, concretament vàrem anar a la zona del Passo del Cerreto.
La nostra caminada va començar i acabar al poble de Sassalbo, un poble petitet dels apenins Tosco-emilians que es troba força aïllat. De fet es diu que no hi ha massa camins per arribar-hi, una estratègia que temps fa els permetia no deixar entreveure que el poble era habitat. Al poble s´hi respira una atmosfera agradable; tothom ens saludava, i es pot disfrutar d'unes vistes molt interessants, a més el poble es troba enmig d'un bosc de castanyers centenaris.

Comencem a caminar-córrer direcció al Passo dell'Ospedalaccio, tres o quatre quilòmetres de pujada pràcticament tot ombra que ens fan venir ganes de tornar-hi a la tardor; estàvem envoltats de castanyers i de faigs. A l'inici de la pujada el camí és empedrat i està molt ben conservat, més tard aquest camí desapareix (o nosaltres el vam perdre). En aquesta pujada vàrem haver de creuar el Torrente Rosaro, el qual oferia unes imatges fantàstiques conseqüència de les nevades que hi hagut aquest any.

Un cop passat el passo de l' Ospedalaccio, varem enfilar el descens cap a Sassalbo a través de la vall, molt escarpada, del torrent Aqua Torbida, el qual vàrem haver de travessar tres cops. Realment el nom li escau, si el torrent Rosaro era clar com l'aigua, aquest no. Atravessar-lo ens va costar una mica perquè hi havia molta pedra a banda i banda del torrent.

Al final vàrem passar per davant del "sasso bianco" o pedra blanca, que és una paret de color totalment blanc i d'origen calcari. De fet el poble deu el seu nom a aquesta paret.

Desconeixem els quilòmetres que vàrem fer, però sí que sabem que vàrem fer uns 400 metres de desnivell positiu. De fet, si es vol fer aquesta ruta al Bell mig del poble hi ha un mapa on descriu el recorregut a seguir, ara bé, no posa els quilòmetres, però està molt ben marcat.

Ara hem de veure si les altres rutes que es poden fer als appennins estan igual de ben marcades, el problema és que moltes d'elles encara no es poden fer amb normalitat ja que hi ha força neu a partir de 1300 metres, tal com es pot veure aquesta foto on surt la Montse amb Il Forame al fons de 1610 metres d'altitud.

Espero que aquesta sortida m'hagi servit d'alguna cosa per la cursa de la setmana que vé a Berga, almenys per tocar una mica de muntanya ja que feia molts dies que no podia.

Cursa d'Alta Muntanya de Berga

2009-04-22T13:44:00.000-07:00

Falten dues setmanes i mitja, i ja estic nerviós!!! No és que tingui por, però és que faig tant poques curses, que quan s’acosta el dia de fer-ne una, només faig que pensar-hi. Ben mirat potser em va bé, ja que fa temps que només penso en l’Ultra Trail (el curt), de fet, almenys un cop a la setmana entreno amb la maleta amb un mínim de pes de dos quilos, que és el pes obligatori que has de portar a la sortida i després de cada avituallament.
Tornant al tema de la cursa de Berga, tenia la intenció de fer-la amb la maleta per entrenar, però al final no ho faré perquè potser seria fer una mica el notes, tot i que m’aniria força bé.
Ja tinc ganes de veure com reaccionen les meves cames amb aquelles pujades tant llargues; mirant el recorregut, ja veig que em tocarà patir al mateix lloc que l’any passat a la marató, és a dir, a la vaga que va del poble de Peguera a dalt els rasos, i a més amb aquesta cursa haurem de patir de valent a la baixada de la Figuerassa…
No me'n he pogut estar de mirar l’arxiu de fotos, hi he trobat aquesta foto de la marató de l’any passat al seu pas per dalt els rasos, on es veu que pateixo de veritat.

A més, aquest cop no m'han deixat sol i som cinc de colla, això és bo, que cada vegada siguem més.

Sortida a Montserrat

2009-04-15T13:05:00.000-07:00

Diumenge de Pasqua, amb la Montserrat ens vàrem llevar d’hora per fer una petita excursió a Montserrat. A les vuit del matí arribàvem al pàrquing de Montserrat, tot seguit, després d'esmorzar acompanyats d'una freda boira, vàrem començar a córrer direcció a Sant Miquel, a partir del monastir la boira ja no ens va acompanyar més.

Després d'arribar a Sant Miquel vam enfilar direcció a Sant Joan, on ens vàrem apropar a les restes del poblat.

Després vàrem continuar direcció a Sant Jeroni ( el nostre objectiu), aquesta part és l'única que és força plana i es gaudeix de vistes impressionants a una banda i altra de la muntanya. També és en aquesta part on es troben els primers graons.

Un cop arribats a Sant Jeroni, podem gaudir del paissatge, el qual ens mostra unes excel·lents vistes, ja que la boira ha marxat del tot. Molt recomanable.

Tot seguit continuem el camí de baixada direcció al Monestir, però abans d'arribar al Monestir, ens desviem a l'esquerra una estona, ja que anem bé de temps; gaudim de les vistes de la muntanya pel costat del Llobregat. Fem marxa enrera, i abans d'arribar a Montserrat, ens trobem algunes persones que enfilen el camí a Sant Jeroni.

Arribats a Montserrat, aprofitem per comprar un pot de mel i una mica de mató, s'han de recuperar les calories gastades, i de quina manera!!

Hem trobat al wikiloc la ruta, la podeu trobar clicant aquí.

Fins a la pròxima.

Campionat d'Europa de Skyrunning

2009-03-26T14:36:00.000-07:00

Aquest any, a les espectaculars muntanyes de les Dolomites, tindrà lloc el campionat d'Europa de curses de muntanya, concretament a Canazei (Itàlia) el 17 i 19 de juliol de 2009.

Serà la tercera edició del camiponat d'Europa després d'haver-se fet els dos anys anteriors a Poschiavo (Suïssa) i a Zegama (Euskadi), però a diferència dels anys anteriors, aquest any el campionat es decidirà amb dues curses, el divendres 17 de juliol es farà el "Dolomites Vertical Kilometer", i el diumenge 19 de juliol la "Dolomites Skyrace".

Com a participant de l'edició de l'any passat de la Dolomites Skyrace, us puc dir que és una cursa molt maca de fer, i al mateix temps molt dura per la seva distància (22kms) i desnivell positiu (1800m). Per distància i desnivell, compararia aquesta cursa, amb la Cursa del Taga 2040, ara bé, amb un terreny totalment diferent, és a dir, la Dolomites Skyrace es desenvolupa per un terreny totalment rocós, que fa que es pateixi molt de cames a la baixada. Personalment, compararia la baixada d'aquesta cursa, amb la baixada de la Cursa del Pedraforca però més llarga i amb pedres més grans.

Perquè se us faci la boca aigua, entreu al web de la ISF, i podreu veure un video de totes les curses de l'any passat i una entrevista a cadascun dels guanyadors. Com a espectacular, podreu veure les imatges de l'Skyspeed que es va fer l'any passat, i que va guanyar el Just Sociats.

Per veure més informació sobre les curses, us podeu adreçar a http://www.dolomiteskyrace.com/ on hi podreu trobar tota la informació de la cursa, podreu veure que per gentilesa de La Sportiva us regalen aquests bambes:

L'any passat ja les donaven, i us puc dir que van força bé per fer quilòmetres verticals, però són massa dures per fer curses amb poc desnivell.

Entrenaments llargs...

2009-03-16T10:15:00.000-07:00

Com que estic inscrit a l'Ultra Trail del Mont Blanc (el curt de 98kms), mensualment m'arriba informació de la cursa, i per exemple aquest més m'ha arribat informació d'entrenaments llargs que també pot fer servei a gent que es prepari per altres curses o travesses de muntanya d'aquest estil. Per tant, si algú es vol preparar durament al juliol, cada cap de setmana, Ultrafondus organitza quatre pràctiques de quatre dies amb Vincent Delebarre, guanyador d'una edició de l'UTMB® y guia de muntanya. Podeu veure més informació clicant aquí.

I si en voleu més, per reconèixer el recorregut, també al juliol (5 – 12 – 19), tres reconeixements de 4 dies organitzats per Dawa Sherpa, també guanyador d'una edició de l'UTMB®.

A mesura que em vagin passant informació, l'aniré publicant.

Primera cursa de muntanya d'Olost

2009-03-09T12:21:00.000-07:00

Finalment ja puc dir que he fet una cursa el 2009: la primera cursa de muntanya d'Olost (El Lluçanès).

Hi vaig participar en companyia de cinc amics més: Jesús, Romà, Miquel, Toni i Ferran. A més a més de l'habitual equip de suport, el qual sempre hi és (des d'aquí moltes gràcies).

La cursa, inclosa a la Lliga Catalana de curses de muntanya, constava d'un total de 15 km amb un desnivell d'uns 450 metres positius i un recorregut bastant ràpid. Pel que fa a la organització, i tenint en compte que es tractava de la primera vegada que venia organitzada, podem dir que en global va ser òptima. Hi havien força esbardisses en el camí que dificultaven la cursa constant, i en alguns punts era fàcil de perdre's: jo em vaig perdre en un punt, però alguns companys varen tenir veritables feinades a trobar el camí correcte en més d'un lloc. A banda del marcat del recorregut, penso que es podrien millorar alguns altres aspectes com per exemple: marcar els quilòmetres i incrementar els punts d'avituallament durant el recorregut, i l'horari de la cursa (8:30 del matí, potser és una mica dora per una cursa tant curta). Ara bé, tal com he dit, l'organització va ser òptima, i per tant aquests apunts són únicament suggeriments d'un servidor.

Hi va haver un total de 171 participants, els temps dels quals els podeu trobar clicant aquí (enllaç que podeu trobar a http://www.sedentaris.cat/). El meu temps personal va ser de 1:09:39.

Un cop arribats, l'organització ens tenia preparat un bon esmorzar: pa amb tomàquet i un tall de botifarra, cosa que és de molt agraïr.

Un cop acabat l'esmorzar, cap a casa havent passat una molt i molt agradable estona en companyia de tot l'equip (com diu el Ferran).

Des d'aquí agraïr l'esforç realitzat per part de l'organització i encorartjar-los a continuar treballant per una altra gran cursa de muntanya, i a veure si el pròxim any passa per Oristà.

Moltes gràcies!

Ja queda poc!!!

2009-02-28T12:46:00.000-08:00

Desde que vaig fer la Sant Silvestre Manlleuenca, és a dir, ja fa dos mesos que no he fet res més. Això del canvi de residència m'ha fet reduïr considerablement el número de curses que faig, per això estic molt content de que arribi la primera cursa de la temporada, i serà a Olost, a prop de casa. Espero que després de la Cursa d'Olost en vinguin més, i amb més continuïtat, de fet tinc planejat fer-ne com a mínim una al mes, ja que sinó tota la motivació que s'agafa entrenant es perd amb un tres i no res. L'objectiu és fer-ne una al mes per arribar a l'Ultra Trail del Mont Blanc (el curt) a tope.

Raquetes a Schia

2009-02-23T11:20:00.000-08:00

Aquest dissabte (21 Febrer 2009) vàrem fer una sortida per estirar les cames tot fent una passejada amb raquetes de neu a l'estació d'esquí Schia.

Aquesta era la nostra segona visita a l'estació. Schia és una petita estació d'esquí situada als apenins de l'Emilia Romagna (Itàlia), per més informació podeu visitar el següent link:

http://www.schiamontecaio.it/

Allà mateix, al peu de pistes hi ha una petita botiga on es poden llogar les raquetes i també els bastons a un preu de nou euros.

Tot i que no hi ha recorreguts marcats per fer la pràctica de les raquetes, el fet que es tracti d'una estació molt petita permet caminar pels vorals de les pistes. Les nevades que hi ha hagut durant els últims mesos han acumulat gruixos importants de neu (30 a 60 cm), la qual en aquests moments està força glaçada. Temps esplèndid, fred, però assolellat, cosa que fa que un gaudeixi de la jornada.

En aquesta ocasió varem començar el nostre recorregut des del pàrquing d'Schia a 1250 metres d'altitud pujant per la "pista fàcil" número 1 (al mapa) . Un cop arribats a dalt d'aquesta pista, ens vam dirigir mitjançant els camins de connexió que hi ha entre pistes (raccordi) fins al remontador número 4. Aquí vam enfilar el nostre camí fins a costa grande (1510 metres) per la pista número 6 fins a arribar al final del remontador núm. 4. Després d'observar com un noi practicava el parapent, i després de fer-nos les corresponents fotos, varem enfilar un camí que comença al final de la pista número 6, que no està marcat al mapa, que et porta fins al "corno di caneto" (1430 metres, veure la foto), per tot seguit enfilar el nostre camí de baixada per la pista 2 el qual ens portà de retorn cap a la pista número 1. D'aquí cap al pàrquing i després cap a casa.

Un parell d'horetes ben passades fent un exercici del tot aeròbic i molt bo per enfortir una mica la musculatura.

Matagalls Montserrat (20-09-2008)

2008-09-28T07:29:00.000-07:00

Juntament amb un grup d'amics vaig decidir d'anar a fer la MM (Jesús, Ferran, Romà i Miquel). El Ferran va ser qui ens va engrescar a fer-la i des de la Dolomites SkyRace (20-07-2008) que només pensava amb això, ja que la volia fer tota corrent a excepció de les pujades i mai havia fet aquesta distància (83.5km), de fet no havia passat mai de la distància de la marató.
Bé, arriba el gran dia i ens plantem a Coll Formic els cinc cracs i part de l'equip de suport (Gemma, Laia, Núria i la Montse) sense saber què passaria, això sí nerviosos per culpa de tots els correus que ens havia enviat el Ferran les últimes setmanes parlant de consells que havia llegit a fòrums, de l'equip de suport que tindríem als avituallaments i altres... això sí, si no hagués sigut per ell no ho hauriem fet mai, gràcies Ferran!!!
Bé, teníem hora de sortida a les 17:51 i sortim puntuals i amb moltes ganes... sortim de Coll Formic direcció al Pla de la Calma trossos caminant i trossos trotant per mirar d'adelantar gent ja que sinó més endavant podríem trobar embusos. Quan portàvem mitja horeta de la sortida, decideixo anar sol tal com havíem pactat (que tothom aniria al seu ritme), ja que corrent a ritme suau és quan vaig més bé. Quan va començar la baixada em vaig trobar amb un noi amb qui havíem fet pràcticament tota la marató de Sant Hilari junts i que em va dir que tornava de fer l'Ultra Trail del Montblanc; malauradament a l'Ultra Trail va haver d'abandonar al quilòmetre 108. Em va dir que el seu amic, un que també era a Sant Hilari (i que porta rastes) no feia la MM perquè era massa plana per ell... potser perquè va fer l'Ultra Trail del Montblanc amb només 32 hores. Continuo avall i sort que a la baixada hi havia molta gent, perquè sinó l'hagués fet més ràpida del compte i les cames m'haguéssin passat factura al final. Arribo a Aiguafreda amb 1:40 i trobo l'equip de suport, set persones (Gemma, Laia, Núria, Maria, la Montse i els cunyadets Laura i Xavi), tot un luxe, no em va faltar de res... deixo el paravent, agafo el frontal (el porto a les mans) i carrego les ampolles d'aigua (500ml), això ho continuaré fent a tots els controls ja que les asseco cada cop. Marxo d'Aiguafreda i faig tota la pujada caminant (sense encantar-me), quan arribo a dalt torno a córrer i així ho faig tots els trossos plans i baixades fins a Montserrat. Al primer avituallament m'esperen el Xavi i la Laura, i vaig corrent amb ells fins a la carretera de després, + o - un quilòmetre, em poso el paravent (d'aquí al coll de Poses és l'únic tros que el porto), el frontal que havia agafat a Aiguafreda i encara no m'havia posat i també agafo un gel que me'l prenc al cap de poc i no valia res (Marca XX).
Del control 2 (final de la pujada després d'Aiguafreda) fins a l'avituallament vaig amb gent, a partir del primer avituallament vaig tota l'estona sol adelantant gent fins a Montserrat. Després del primer avituallament fins a Sant Llorenç recordo molt poques coses ja que hi havia una boira bestial, això sí em paro a tots els controls, sobretot al del coll de Poses on hi trobo la Montse, la Laura i el Xavi, allà em canvio la brusa, estava amarat. A part, agafo una ampolla de Powerade i la porto a les mans, ja que amb mig litre fins a Sant Llorenç no n'hagués tingut prou, en efecte, arribo a Sant Llorenç sec, també agafo una barreta i no me la puc acabar, és dolentissima (Marca XX). Abans d'arribar a Sant Llorenç hi ha molts kms de pla i avall que sense boira es pot guanyar molt de temps. Per cert, allà vaig adelantar gent que pel ritme que portaven no havien sortit de Coll Formic ni de conya... com dèia, arribo a Sant Llorenç amb 5:15, hi ha molta gent, no veig l'equip de suport, els truco i em diuen que m'esperaven abans d'arribar i no m'han vist, no sé on s'havien posat, faig l'avituallament pertinent i em trobo el noi de les rastes de qui us he parlat abans, està allà d'animador, tothom el felicita per l'Ultra Trail... arriba l'equip de suport, omplo les ampolletes i marxem corrent tots quatre fins on comença la pujada, allà em despedeixo de la Montse que no la tornaré a veure fins a tres quarts de sis del matí quan arribo i la desperto per dir-li que ja he arribat, com ha de ser!! La Laura i en Xavi m'acompanyaran fins a Montserrat.
Continuo igual, caminant a les pujades i corrent tot el demés, la pujada a la Mola (encara que no s'arribi a dalt) es fa llargueta, més o menys a la meitat m'hi trobo un noi que estava pàlid com un mataparent, em diu que li ha vingut un baixón i que ha de reposar. Jo vaig fent i arribo a Matadepera amb 7:08, no trobo el Xavi i la Laura però faig l'avituallament i marxo, ens truquem i estan perduts a Matadepera, llavors miro el nom d'un carrer i el busquen amb el GPS, ens trobem abans de sortir de Matadepera. El tros de l'urbanització de matadepera va ser el més dur per les cames, aquelles baixades no s'acabaven mai. A la pujada després de Matadepera adelanto a 7 o 8 persones, entre elles la noia Grega que va tardar 11 hores. A partir d'aquí m'enrecordo que hi ha un tros de pla i avall que va molt bé per avançar ràpid, i al final abans de Vacarisses hi ha una baixada molt dura d'aquelles que s'ha de vigilar de no doblar-se algun tormell... Arribo a vacarisses i la gent aplaudeix, em diuen que sóc el setè de passar, el Xavi i la Laura m'acompanyen corrent potser un quilòmetre, allà no sé ben bé quan porto, diria que 8:45 (avituallament), al veure el temps veig que puc baixar de les onze hores i marxo aquest cop sense encantar-me, deixo el paravent que duia a la cintura i només omplo les ampolles, aquest cop d'aigua (ja n'estic fart de powerade), això si abans de marxar em bec dos o tres cents mil·lilitres d'un sobre que em van donar a la cursa de les Dolomites que porta la tira de calories... Continuo fins a Monistrol amb la tranquil·litat que és tot baixada (segons m'han dit a l'avituallament), però s'han descuidat de dir que és asfalt, carrega molt els genolls i a sobre abans d'arribar a Monistrol hi ha una trialera super llarga per acabar-ho d'arreglar...
Al pont de Monistrol em trobo el Xavi i la Laura que em carreguen d'aigua ara quasi sense parar i m'acompanyen fins a la plaça de Monistrol, allà on comencen les escales que porten a la carretera que puja a Montserrat. Els deixo i marxo sol, miro el rellotge i porto 9:42, veig que puc baixar de les onze hores perquè amb una cursa que començava allà mateix (Montserrat Nord) i que passava per Montserrat havia tardat 34 minuts a pujar, com seria que no ho faria amb 1:18, però quan sóc a la carretera em despisto i en comptes d'anar avall vaig carretera amunt i no trobo el camí, corro per trobar-lo més ràpid, llavors penso que ha de ser més avall i giro corrent, em trobo el Xavi i la Laura que pujen amb el cotxe, no ens parem ni jo ni ells, al pròxim revolt trobo el camí, torno a caminar, porto 9:47, els truco que ja he trobat el camí...la pujada a Montserrat no se'm fa pesada perquè ja l'havia fet i sembla que no, però tot plegat et trobes amb les escales que porten a les coves i que et diuen que només et falten cinc minuts... també tinc sort de les noies del control que em diuen que des del control a dalt elles i tarden tres quarts caminant i em diuen que jo hi tardaré menys...
Doncs res, que arribo a dalt al cremallera i hi ha una noia que està esperant l'home i que m'anima a arribar, corro fins a les últimes escales i les pujo caminant, arribo a dalt, dono la tarjeta de control i s'ha acabat... 10:36 quedo molt sorprès del temps...
N'havien arribat sis abans que jo i vaig parlar amb dos que varen tardar quasibé onze hores, els altres quatre estan estirant, mentrestant arriba la Grega cridant, onze, onze, onze... arriben la Laura i el Xavi, estiro una mica i marxem, al final de les escales ens trobem una parella que puja corrent agafats de la mà i molt contents...(si llegiu una crònica de ròpits.com ho explica molt bé, era un noi que quan va arribar a dalt al cremallera l'esperava la nòvia i li va demanar per casar-se amb ell, li va dir que SÍ, llavors van pujar juntets les últimes escales) eren ells segur perquè diu que va arribar a les 04:37 i és l'hora que jo vaig marxar, a més no hi havia ni cristo a montserrat, bueno sí, el sereno...
Bé, òviament no diré "mai més", és més crec hi tornaré per fer-ho més ràpid, això sí, si ho vull aconseguir n'he de fer alguna altra de llarga abans per acabar d'assimilar la distància...
Gràcies al Ferran i als altres companys per engegar-ho, i moltes gràcies a totes (i al Xavi, també!) les components de l'equip de suport per ser-hi.